La violència que està a punt d'arribar

Avui escric per parlar d'un tema que em preocupa, que em fa por. Un tema del qual desitjaria no haver hagut d'escriure mai. Un tema que em sorprèn a mi mateix que estigui sobre la taula, a finals del 2011. Els que em coneixeu, sabeu perfectament el posicionament que tinc sobre les accions i les actituds violentes. Crec que en una societat democràtica les armes més poderoses que existeixen per a canviar les coses són la informació, la desobediència civil i l'acció no-violenta.

Tanmateix, el món està vivint un dels moments històrics més transcendents, segurament, des de la Segona Guerra Mundial. El col·lapse del sistema capitalista neoliberal, seguit de la retallada de drets socials més gran de les últimes dècades i de l'ascens al poder de governs titella controlats per grans corporacions bancàries com Goldman Sachs, estan generant cada dia més malestar entre la població. Aquesta vegada -i és la novetat- de forma general i no polititzada.

No és estrany, aquests dies, trobar-se sense voler enmig d'alguna conversa que parli de la indignació que sent la gent en veure la situació que els toca viure. Si bé fins ara només havien sentit profecies d'activistes i moviments socials, que preveien una crisi econòmica que ens duria a la privatització i elitització dels serveis públics, actualment en pateixen les conseqüències directament, sense que ningú els ho hagi d'explicar.

Actualment, a Catalunya, un milió i mig de persones viuen en situació de pobresa (sí, 1.500.000 persones). Són el 20,4% de la població catalana. La gent que no té feina, a Catalunya, representa un 19% de la població. En el cas dels joves menors de 25 anys, l'atur és del 43,57%; i en els menors de 19 anys, del 71,5%. Si a la situació de precarietat familiar hi sumem la impossibilitat de cursar estudis superiors o la dificultat creixent de rebre assistència mèdica, podem comprendre que ens trobem davant d'un barril de pólvora a punt d'esclatar.

Continuem, però. A la demarcació de Girona, les famílies que han de recórrer a ajudes per a aconseguir aliments bàsics perquè passen gana ja són més de 7.302 (sí, 7.302 famílies senceres passen gana). A la Garrotxa, una comarca on ens pensem que vivim al marge de la fam i la misèria, ja són 344 les famílies senceres que necessiten el menjar de Càritas per sobreviure. Entre el 2005 i el 2010, l'increment arreu de Catalunya ha estat del 152%.

Les persones que no tenen feina, han esgotat l'atur i no tenen cap cobertura, ni la renda mínima d'inserció, ja són uns 175.000 a Catalunya. Famílies desesperades que, a sobre, senten dir al Conseller d'Empresa i Ocupació que "més de la meitat dels aturats no tindran mai feina". Amb raó, una responsable de Càritas explicava aquest novembre com se senten les persones que van a demanar ajuda: “Senten angoixa, ràbia, frustració, impotència, inseguretat, inestabilitat i vergonya per haver de demanar”.

En un escenari desolador com aquest, on el govern es preocupa més per retallar impostos a les grans fortunes que per garantir i ampliar els drets socials com l'educació i la salut, m'és impossible imaginar-me un escenari on no hi hagi violència. Ho intento, però no puc. I, quan passi, no serà perquè les organitzacions polítiques i moviment socials s'hagin radicalitzat, ja que aquests coneixen quines eines utilitzar per a pressionar el govern, sinó per part d'aquesta gent desesperada, que sense tenir possibilitat de decidir el seu propi futur optaran per desfogar la seva ira amb els causants d'aquesta situació: Les grans entitats bancàries i els partits polítics que governen o han governat al seu dictat.

Què passarà un cop esclati la violència? A Catalunya no estem tant lluny dels avalots de Londres. Només cal una guspira. Un banc cremat o un jove apallissat per la policia. Qui sap. Potser un altre pare que es suïcidi després de demanar l'enèsima ajuda als serveis socials. Potser un altre mort per culpa de les retallades.

Ara més que mai, ens caldrà molta pedagogia i capacitat de difondre la informació per evitar que aquesta desesperació general acabi amb tragèdia. Cal denunciar clarament que la culpa de tot plegat és del sistema capitalista neoliberal on ens han posat les grans corporacions bancàries i els partits polítics que es sotmeten a la seva voluntat. I que hi ha alternatives. I que són possibles. És hora de coordinar-nos políticament i socialment, abans no hi hagi una autèntica guerra social en la qual, desgraciadament, guanyaran els que tenen el poder, les armes i els mitjans de comunicació.

Ara que ETA ja no matarà més

Mai ha estat fàcil escriure un article sobre el País Basc. El conflicte polític i social provocat per la negació del dret de decidir d'aquest poble és molt llarg i complex (tant d'entendre, com d'explicar). Caldran molts anys d'estudi, molts llibres i molts reportatges per arribar a tenir una idea veraç i completa de les causes, els fets, els protagonistes i les conseqüències del conflicte. Aquest article, doncs, no és més que un petit comentari de tot el que ha passat i encara passa en aquell país. Una petita reflexió personal sense cap altra pretensió.

Parlem primer de les víctimes que ha causat el conflicte. El setmanari La Directa ha estat dels pocs mitjans de comunicació que han publicat les dades completes: Durant tot aquest temps, ETA ha matat 829 persones i n'ha ferit 2.596 en un total de 3.391 accions armades. D'altra banda, l'estat espanyol ha matat 470 persones, n'ha detingut 30.000, n'ha empresonat 16.000 i n'ha torturat 7.000, a més d'il·legalitzar qualsevol partit que fes seu el programa polític de l'esquerra independentista basca. No cal que digui que són uns números esgarrifosos.

La setmana passada, ETA va anunciar que cessava definitivament l'activitat armada. La decisió es va produir després que l'esquerra independentista basca dugués a terme un procés de debat intern, molt llarg i molt seriós, sobre les formes de lluita que s'havien d'utilitzar en el context actual. Durant aquest procés de debat, diverses personalitats internacionals, protagonistes d'altres processos de pau, van aportar les seves experiències i els seus coneixements. Aquest intercanvi d'informació i la mateixa reflexió que van fer els militants abertzales van forçar un canvi d'escenari que fa anys semblava impossible:

L'esquerra independentista basca va decidir optar per vies exclusivament democràtiques i expressar el seu rebuig a qualsevol tipus de violència, inclosa, també, la que duien a terme alguns dels seus membres: D'una banda, la violència als carrers (l'anomenada kale borroka); de l'altra, la lluita armada (és a dir, ETA). Aquesta decisió ha estat fonamental. Hem de tenir-ho molt clar: ETA no hauria acabat mai per la via de la repressió policial i judicial. Aconseguir una arma i disparar a algú al clatell és, desgraciadament, molt senzill. ETA ha acabat perquè així li ho ha exigit l'esquerra independentista basca.

Això ens porta al segon element del qual vull parlar. Durant molt de temps, el conflicte entre Espanya i el País Basc s'havia enquistat a causa dels milers de víctimes acumulades. Tothom esperava que fos l'altre qui fes el primer pas. Qui ha trencat aquest cercle viciós ha estat l'esquerra independentista basca. Els abertzales han fet seu un concepte importat d'altres experiències internacionals: El concepte de la unilateralitat. Aquesta decisió és la que per mi té més importància, per la valentia i el coratge que ha significat prendre-la. Significa que el que faci l'adversari no afectarà a la seva estratègia política. A partir d'ara, és el poble basc qui posa les condicions per a resoldre el conflicte i avançar cap a la pau.

Quan entens que els teus objectius polítics només s'aconseguiran si són recolzats per la majoria de ciutadans del país, també entens que l'estratègia utilitzada ha de ser compartida per la majoria de ciutadans del país. Si per mantenir una estratègia renuncies a aconseguir els objectius, la teva tasca no només no és útil sinó que és contraproduent. Crec que aquesta reflexió ha estat determinant per què el moviment abertzale decidís emprendre aquest camí.

Iniciar aquest procés cap a la pau no ha estat ràpid, ni gens senzill. Ha comportat discussions internes i a la vegada repressió per part d'Espanya. Però al País Basc, els militants de l'esquerra independentista no només es dediquen a fer manifestacions, a anar als bars del rotllo o a vestir d'una manera determinada. Al País Basc fa molt de temps que fan política seriosa i han decidit anar a guanyar. Actualment, són la primera força municipal (per sobre de l'EAJ-PNV), governen a 120 viles i ciutats i a les properes eleccions autonòmiques podrien arribar a ser la opció més votada.

Com sempre, el temps posa les coses al seu lloc. La gent que fa 10 anys defensaven aquesta via van ser titllats de traïdors i de no voler assolir els objectius polítics. Avui es demostra, una vegada més, que replantejar-se les tàctiques i les estratègies d'un moviment no és només sa sinó que és imprescindible. Espero que als Països Catalans, salvant les distàncies, traiem una conclusió important del que ha passat al País Basc: Que per guanyar cal prendre's la política molt seriosament i que cal adoptar les dinàmiques necessàries per assolir el suport d'una majoria social a favor de la independència i la justícia.

Independència i socialisme, és clar

Els crits i les proclames no solen servir massa de res, a l'hora de convèncer els indecisos. Cal posar-se al lloc de l'altre per entendre quins dubtes té i com se li poden solucionar. La independència i el socialisme són dos grans temes que requereixen molt de temps i coneixements per explicar-los amb detall. Per tant, avui em limitaré a un argument que està de moda, és molt senzill d'entendre i tothom és capaç d'explicar: L'econòmic.

Aquest argument, que hauria de ser l'últim de tots en l'ordre de prioritats, és necessari perquè vivim en un moment històric anòmal i transcendental per al futur del nostre país i del món sencer: La crisi del model econòmic capitalista, que està en fallida des de fa anys, posa al punt de mira de tots els ciutadans -i encara més dels mitjans de comunicació- les alternatives que es puguin plantejar des de qualsevol sector. Paral·lelament, a nivell local, ens toca viure una crisi més, de tipus nacional, social i cultural. L'estat espanyol ha iniciat un procés de centralització i uniformització nacional que impossibilita el ple desenvolupament del poble català si no és en forma d'estat independent.

Així, doncs, parlem de números. Segons el Cercle Català de Negocis (entitat empresarial que s'ha dedicat en els darrers anys a estudiar els efectes econòmics de l'espoli fiscal a Catalunya) ha calculat que la diferència entre els impostos que paga la gent de Catalunya i la despesa total que fa l'estat en aquest territori és de 22.000 Milions d'euros (dades del 2008). Amb la independència, tots els impostos que paguem es gestionarien directament des de la Generalitat de Catalunya, cosa que significa que l'actual pressupost de 39.700 Milions d'euros (dades del 2010) es convertiria en 61.700 Milions d'euros. Un 55% més en relació al pressupost total actual de la Generalitat.

Per si no sou capaços d'entendre què significa això a la pràctica, en aquesta taula teniu un exemple de les coses que es podrien finançar tan sols amb els diners de l'espoli fiscal d'un sol any (broma de les pistes de bàsquet inclosa):

Elaboració: Cercle Català de Negocis.

Però no ens quedem només aquí, perquè a més de voler una nació lliure també la volem socialment justa. Podríem parlar de moltes mesures econòmiques de caràcter socialista, però em centraré només en una que no té discussió possible: El control de l'evasió fiscal. O el que és el mateix, vigilar que les grans fortunes no estafin impostos a hisenda. Segons el setmanari La Directa l'evasió fiscal dels més rics de Catalunya és de 16.000 Milions d'euros. Tan sols controlant que les grans fortunes no estafin a l'estat els impostos que tenim actualment, el pressupost de la Catalunya lliure i socialista arribaria a 77.700 Milions d'euros. Un 95,7% més en relació al pressupost actual.

Elaboració: Pròpia a partir de les dades del CCN i La Directa

Aquests números no són exactes, ja que no té en compte l'increment d'impostos actualment en desús o pràcticament inexistents cap a les grans fortunes, com l'impost de patrimoni (que han ressuscitat per la campanya electoral espanyola), l'impost que grava pisos buits per a fomentar la venda i lloguer d'immobles, l'impost sobre les transaccions borsàries especulatives i un llarg etcètera. A la pràctica, doncs, estaríem parlant d'alguns Milions d'euros més.

Veient la simulació del Cercle Català de Negocis i l'increment de pressupost que significaria controlar l'evasió fiscal dels súper-rics, només ens queda fer volar la imaginació per a adonar-nos del país que podem construir si ens ho proposem. Tenim un deure històric amb la nació catalana i amb la resta de nacions de la Terra. Alliberem-nos d'una vegada d'aquests dos mals que ens escanyen (Espanya i el capitalisme). Canviem el món.

Com va dir un savi: "No oblideu mai que si ens aixequem ben d'hora, i penquem, sense retrets, sense excuses, creieu-me que aquest és un país imparable". 

Per cert, segons un estudi publicat el 2008, el dèficit fiscal del País Valencià l'any 2005 era de 2.168 Milions d'euros i el de les Illes Balears de 3.887 Milions d'euros. La independència queda lluny, encara, per la resta de Països Catalans, però no patiu que un cop vegin que bé que ens ho muntem, no tindran cap mena de dubte: Independència i socialisme!

On és el dret a l'habitatge?

Avui han desnonat una altra família a la ciutat de Barcelona. Una ordre judicial va donar la raó al banc que els havia concedit la hipoteca i els han fet fora de casa. Els pares, per sorpresa, s'han quedat a l'atur i la mainada encara no té edat per treballar. Fa un parell d'anys, no s'ho haurien pogut ni imaginar: S'han convertit en pobres i estan al carrer.

Com ells, 10 famílies són desnonades cada dia a la ciutat de Barcelona, mentre a la vegada hi ha 80.000 pisos buits. 10 famílies que es queden sense casa per no poder pagar la hipoteca. 10 famílies que, a sobre de quedar-se sense casa, mantenen el deute amb l'entitat bancària, que els segueix exigint els diners que van demanar per poder exercir el dret a l'habitatge. Centenars d'euros al mes, que ja no poden pagar, per un pis que ja no tenen.

Com hem arribat a aquest punt? Es podria pensar que el dret a l'habitatge no és un dret reconegut legalment per l'ordenament jurídic estatal i internacional, però sí que ho està. El dret a l'habitatge està regulat per la Declaració Universal dels Drets Humans, pel Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals i per la Constitució Espanyola.

Declaració Universal dels Drets Humans. Article 25: "Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, en especial l'alimentació, la vestimenta, l'habitatge, l'assistència mèdica i els serveis socials necessaris..."


Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Article 11: "L'estat està obligat a fer tot el possible per impedir els desnonaments forçats per motius econòmics."


Constitució Espanyola. Article 47: "Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d'acord a l'interès general per impedir l'especulació."

Així doncs, la llei protegeix les famílies i els garanteix un habitatge digne? La resposta, desgraciadament, és que no. Durant molts anys -fins l'esclat de la crisi actual- els governants han ignorat aquestes lleis superiors i han actuat pensant que el mercat és capaç d'autoregular-se, fins al punt que creien que era innecessària una legislació referent al preu -per exemple- de l'habitatge. A causa d'això, els bancs han pogut inventar-se un negoci molt lucratiu, complex i immoral: L'especulació immobiliària.

Des de fa aproximadament una dècada, les entitats bancàries s'han dedicat a comprar i/o construir pisos i més pisos, posant-ne molt pocs a la venda per tal que el seu preu pugi, seguint la llei capitalista de la oferta i la demanda (segons la qual, com menys quantitat de producte, més car és). Però és clar, arriba un punt on la gent no pot pagar el preu desproporcionat que diuen que val un pis.

I aquí és on entra en joc el crèdit: El bancs ofereixen crèdits a les famílies de tal manera que no s'han de preocupar per pagar-ho tot de cop, sinó que poden pagar l'habitatge en terminis cada cop més llargs. Ara ja se'n fan a 40 anys amb capacitat de passar-ho en herència als fills!

No cal dir, suposo, que això és una violació flagrant dels drets fonamentals de les persones, ja que no pot ser que per exercir un dret fonamental hagis d'estar pagant una quota pràcticament vitalícia a una entitat bancària privada que ha especulat amb el preu d'aquest dret.

Per cada persona sense sostre a Catalunya hi ha 100 pisos buits tancats per especular (font). Fins que no hi hagi lleis que prohibeixin l'especulació immobiliària i garanteixin, a la pràctica, l'accés a l'habitatge de totes les persones, no pararem de veure casos dramàtics de gent que es queda sense casa per no poder pagar hipoteques desproporcionades.

Publicat a: Canal Solidari

Parlem clar sobre #parlamentcamp

Escric aquest apunt amb caràcter d'urgència. Els fets d'aquest matí davant del Parlament són prou complexos com per opinar-ne amb un twit o un comentari al Facebook i quedar-se tan amples. De cop i volta, i sense saber ben bé com ha passat, aquella protesta pacífica i exemplar a la qual tots els mitjans de comunicació van dedicar elogis durant setmanes s'ha vist tacada per l'actuació d'unes quantes persones. És que ningú es pregunta per què?

Reculem només unes hores. Ahir a la nit, Miren Etxezarreta i Arcadi Oliveres feien una xerrada davant de milers de concentrats davant del Parlament. Punt per punt van enumerar les causes de la crisi i els seus responsables, i van fer una crida, com ha passat en totes les protestes d'indignats, a la resistència no-violenta i a no caure en provocacions. Tothom aplaudia. A ningú se li passava pel cap que una actuació violenta aportaria res de bo al moviment.

Aquest matí, tal com es veu a la foto, milers de persones s'han concentrat davant del Parlament de forma pacífica. La consigna era clara i exemplar: Fem una cadena humana per evitar que el Parlament aprovi els pressupostos de les retallades, el pas previ a una llei injusta i il·legítima com la Llei Òmniubus, que pretén aprovar 600 articles de més de 80 lleis de cop, sense debat ni possibilitat de votació punt per punt. En el cas que ens intentin desallotjar per què els diputats passin, fem ús de la resistència no-violenta, agafem-nos els uns als altres, que ningú caigui en provocacions. Encara que ens apallissin, com van fer a Plaça Catalunya, no responguem amb violència.

Fins aquí, com sempre. Però aquest matí alguna cosa no ha passat com havia de passar. Mentre el 99% dels manifestants es mantenien no-violents, un grup molt minoritari que ha actuat per lliure s'ha dedicat a perseguir, increpar, embrutir, insultar i fins i tot empènyer alguns dels diputats que volien entrar al Parlament. Hem de dir les coses clares: Uns quants impresentables s'han carregat la protesta de milers i milers de persones indignades. Ja n'hi ha prou. Qui vulgui desfogar la seva adrenalina que se'n vagi a fer-ho en un lloc on no hi hagi en joc el futur de les retallades socials. Per culpa seva avui els mitjans no parlen de retallades socials, ni de Llei Òmnibus, ni de la misèria que està provocant la crisi neoliberal.

Dit això, però, he de dir unes quantes coses més. En primer lloc, que és lamentable veure com, quan una revolta social es fa en un altre país, els mitjans de comunicació l'elogien i n'expliquen les causes que la han provocat (manca de serveis socials, manca de participació democràtica a les institucions, etc.), encara que sigui violenta. Però quan la revolta és aquí, l'anàlisi objectiva se'n va en orris i les portades són ocupades per anècdotes que no tenen res a veure amb la naturalesa del moviment. Els mateixos mitjans que, quan centenars d'aficionats del Barça destrossen les rambles per a celebrar títols s'afanyen a aclarir que són una minoria del barcelonisme, ara estan generalitzant de forma indiscriminada i injusta.

En segon lloc, entenc que els mitjans de comunicació expliquin que alguns parlamentaris han estat tacats amb pintura. I repeteixo, és una conducta que especialment avui calia evitar, rebutjar i condemnar. El que no entenc, però, és que fins a dia d'avui encara no hagin dedicat totes aquestes portades a explicar amb detall la macro-llei de les retallades i les privatitzacions (la Llei Òmnibus), que a través dels pressupostos és el tema que avui s'anava a discutir al Parlament i que portarà problemes socials molt més greus que no els que hi han hagut aquest matí.

En tercer lloc, continuant amb el sensacionalisme d'alguns mitjans, és lamentable veure com cauen en el truc del número de ferits, sense entrar-hi en detall. La majoria diuen els mateixos números: 36 ferits, 12 d'ells Mossos d'Esquadra. El que no diuen (tret d'excepcions com VilaWeb) és que tots els mossos han rebut l'alta al mateix lloc dels fets. Com que la tònica general ha estat absolutament pacífica, s'han d'empescar estratègies per poder dir "12 mossos han hagut de ser atesos pels serveis mèdics". Efectivament, els han atès per dir-los que no tenien res. El que sol passar en una protesta pacífica.

En quart lloc, avui ha passat una altra cosa que no havia passat fins ara: Unes quantes persones han increpat i dificultat la tasca dels mitjans de comunicació. No em puc creure que siguin membres del moviment dels indignats. Des del principi, els indignats han ajudat als mitjans de comunicació i han estat absolutament transparents. Fins i tot s'han retransmès la majoria d'assemblees i actes en directe per internet. Espero que identifiquin tots i cadascun dels responsables dels actes vandàlics que hi ha hagut avui, així veurem si realment són indignats o infiltrats, com ja s'està denunciant per Twitter.

Per acabar, una reflexió: Per què el moviment continuï després del que ha passat avui, ha de ser capaç d'evolucionar i trencar estigmes. Hi ha d'haver un objectiu clar i comú. Jo fa dies que ho tinc clar: Un referèndum.

Cal exigir un referèndum sobre la Llei Òmnibus. Cap partit portava al seu programa electoral una macro-llei per a avalar les retallades i un llarg procés de privatitzacions i liberalitzacions de serveis públics. Per tant, no poden excusar-se dient que no sé quants milions de persones els van votar. No els van votar per això. Recentment, Islàndia i Itàlia han capgirat la seva situació política forçant un referèndum. Aturar un Parlament queda antidemocràtic, però la cosa és molt diferent si el que s'exigeix és un referèndum. Evolucionem. Convencem. Guanyem. Com Islàndia i com Itàlia. Exigim democràcia real.

Frases per a la reflexió (V)

Tots els reculls de frases són especials, però aquest té un punt afegit. És el recull V. Per tant, aprofitant aquest meravellós doble sentit, us recomano que mireu "V de Vendetta" -si encara no ho heu fet- o que hi torneu, si ja la heu vist alguna vegada. És una bona pel·lícula per impregnar-se de la indignació que provoca viure en un país on es vulneren drets democràtics i s'enganya la població per què accepti retallades socials. Sí, avui toca indignar-nos.

Ningú és més esclau que aquell que falsament es creu lliure.
Johann Wolfgang von Goethe

Les grans obres les somien els genis bojos, les realitzen els lluitadors nats, les gaudeixen els feliços entenimentats i les critiquen els inútils crònics.
Proverbi rus

Després que el vaixell s'ha enfonsat, tot el món diu que sabia com s'haguera pogut salvar.
Proverbi italià

Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la vostra intel·ligència. Agiteu-vos, perquè necessitarem tot el vostre entusiasme. Organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la vostra força.
Antonio Gramsci

No vam néixer per resistir, ni per respondre. Vam néixer per guanyar, i guanyarem!
Arnaldo Otegi

Justifica les teves limitacions i et quedaràs amb elles.
Richard Bach

La veritable força es troba en l'acció, en l'assaig i en l'aprenentatge mitjançant l'error. No importa quins siguin els teus talents: només l'acció els dóna vida. Fes i aprendràs. L'acció és el camí que et portarà a realitzar els teus somnis, per impossibles que semblin.
Àlex Rovira

Donar exemple no és la principal manera d'influir sobre els altres. Es la única.
Albert Einstein

Tant si penses que pots, com si penses que no pots, tens raó.
Henry Ford

Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut.
Bertold Brecht

Si no ets part de la solució, ets part del problema.
Vladimir Ilitx Ulianov (Lenin)

Espero, siguis qui siguis, que t'escapis d'aquest lloc. Espero que el món canviï i que les coses millorin. Però el que espero per sobre de tot és que entenguis el que vull dir quan et dic que, encara que no et conegui, i encara que pot ser que mai arribi a veure't, a riure amb tu, a plorar amb tu o a besar-te, t'estimo. Amb tota la meva ànima, t'estimo.
Frase de la pel·lícula "V de Vendetta"

Moltes gràcies als que m'heu enviat frases a través de les xarxes socials i el correu electrònic.

--
Quico Pi de la Serra – Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol