La independència només és el principi

Les consultes populars sobre la independència van ser un èxit de mobilització i conscienciació ciutadana, d'acord. La sentència contra l'Estatut va evidenciar que l'Espanya federal (no parlem de la confederal) és impossible, d'acord. La manifestació del 10 de juliol de 2010 va ser el clam independentista més gran de la història del poble català, d'acord. Els darrers estudis d'opinió (1, 2, 3) demostren que en un referèndum d'autodeterminació a Catalunya guanyaria el Sí, d'acord. La independència arribarà molt més aviat del que ens esperàvem, d'acord. Però:

1. La feina que ens haurà costat proclamar la independència de Catalunya no serà res comparada amb la feina que ens suposarà construir les estructures d'estat necessàries i omplir-les de les persones més capacitades per a tirar-les endavant. Ens caldrà molta gent i molt ben preparada, per fer que les institucions catalanes siguin les més ben gestionades, les més democràtiques, les més transparents i les menys corruptes. Així que val més que ens deixem d'hòsties, arraconem la política de resistència a la que ens hem acostumat i comencem a fer política real, política d'estat. Si encara no en sabem, ja en podem començar a aprendre, perquè tot això no ho faran els nostres fills, ho haurem de fer nosaltres.

2. Un cop assolida la independència, el sistema de partits actual quedarà caducat, ja que ara tenim 2 eixos a tenir en compte a l'hora de crear programes polítics -l'eix nacional (Catalunya/Espanya) i l'eix social (Esquerra/Dreta)- i amb la independència l'únic eix real serà el social. A la llarga, doncs, s'acabarà formant un gran bloc de dretes i conservador (PP, UDC i una part de CDC), un gran bloc socialdemòcrata neoliberal (PSC i una part de CDC i d'ERC) i un gran bloc d'esquerres i anticapitalista (ICV-EUiA-EPM, CUP i una part d'ERC). Cadascun amb els seus matisos i formes de presentar-se. Que la Catalunya independent sigui d'un signe polític o un altre, dependrà de la capacitat de cadascun d'aquests grans blocs de ser els primers en organitzar-se i guanyar-se la confiança dels ciutadans.

3. La justícia social no s'aconseguirà si qui assumeixi el poder comet l'error de construir el nou estat altra vegada a partir de la base neoliberal a la qual ens tenen acostumats els EUA i els estats de la Unió Europea, que és la mateixa que ens ha dut a la crisi econòmica actual i és la mateixa que està destrossant el medi ambient de forma gairebé irreversible. Només s'aconseguirà si el bloc que governa té molt clar que s'han de protegir, millorar i ampliar els serveis públics, la igualtat d'oportunitats i els drets socials, com l'educació, l'habitatge, la salut, el transport, el treball, l'accés al coneixement, etc. etc. I que existeixi -i triomfi- aquest bloc només depèn de la feina que siguem capaços de continuar fent d'ara en endavant. I ni és poca feina, ni els altres blocs ens ho posaran fàcil.

No podem permetre que l'auge polític, cultural i moral que estem vivint aquests darrers temps amb l'augment de l'independentisme s'aturi o disminueixi amb la proclamació d'independència de Catalunya. Nogensmenys, aquesta ha de ser un element motivador, un revulsiu per a la resta de la nació i per fer-nos afrontar amb molta més energia la lluita més important a la qual s'enfronta la humanitat aquest s.XXI: La superació del capitalisme per a construir un sistema social, econòmic i ambiental realment just i racional. Dintre d'Espanya no ho aconseguiríem mai. Que ho aconseguim quan ja en siguem fora només dependrà de nosaltres.

Publicat a:
CatalunyaDecideix.cat
Xarxa Independentista

--
Cesk Freixas - La samarreta

CUP: Que no es repeteixi la història

L'esquerra independentista no ha trigat ni una setmana a rebutjar la proposta de la Solidaritat Catalana per la Independència. La CUP ja ha fet públic un comunicat on diu que al seu entendre "una única llista independentista sense un programa social i econòmic és impossible" i que "qualsevol projecte independentista ha de partir de l’àmbit dels Països Catalans".

D'aquesta manera, el referent polític de l'independentisme revolucionari manifesta el seu desacord amb les condicions que plantegen els promotors de la iniciativa i reafirmen la decisió de no presentar-se a les eleccions autonòmiques d'enguany per prioritzar les eleccions municipals espanyoles del 2011. Tot i així, també afirma que participarien en un compromís d'aquestes característiques "sempre que no hipotequés el nostre programa en defensa dels interessos de les classes populars" i que celebra "que el creixement de l'independentisme porti a la creació de plataformes que tinguin aquest objectiu com a prioritat".

La veritat és que crec que participar en una gran coalició per la independència en cap cas suposa hipotecar el programa polític de ningú, ans al contrari. Sense la independència tot aquest programa és impossible de desplegar. Per tant, el millor per a les classes populars és aconseguir la independència el més aviat millor.

Crec que la CUP, i l'esquerra independentista per extensió, ha perdut una oportunitat d'or no sumant-se a la proposta de la Solidaritat Catalana per la Independència. I parlaré en primera persona del plural perquè -per si algú no ho sap- he militat 8 anys a Maulets, 7 anys al SEPC (abans CEPC) i -encara que ja no milito a cap d'aquestes dues organitzacions- em continuo considerant part del moviment independentista i revolucionari.

En primer lloc, em temo que s'està repetint la història de l'11 de febrer de 2006, quan des de l'esquerra independentista vam convocar una manifestació a Barcelona una setmana abans que la unitària, convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir. La nostra es deia "Som una nació, autodeterminació!" i la seva es deia "Som una nació, tenim el dret de decidir". A la nostra manifestació hi van assistir 5.000 persones i a la unitària, 700.000. Evidentment, ens vam adonar del ridícul que havíem fet i des de llavors ens hem sumat a totes les manifestacions unitàries a favor del dret de decidir (o el que és el mateix, l'autodeterminació).

En segon lloc, em temo que hem perdut una bona oportunitat de formar part de la candidatura que demostrarà que el sistema de partits actual està caducat i que la fortalesa que creien -o deien- tenir no existeix. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya es demostrarà que es pot fer un forat a l'arc parlamentari i l'independentisme revolucionari no en serà partícep. Això posa les coses molt difícils a la CUP, si es vol presentar a unes eleccions supramunicipals abans de la independència del Principat.

En tercer lloc, em temo que la CUP encara no vol reconèixer públicament que la independència la aconseguirem per fases. La primera fase serà la proclamació d'independència de Catalunya, i més tard, després de molta feina dura, s'hi aniran sumant la resta de Països Catalans. La nació evoluciona a diferents ritmes, i hem d'aprofitar el ritme més accelerat del Principat per ajudar a accelerar el dels altres territoris. Això no ens ha de fer res dir-ho, escriure-ho i escampar-ho. Tristament és així.

En quart lloc, em temo que s'ha perdut una oportunitat d'or d'introduir el discurs de l'esquerra independentista al Parlament de Catalunya. Si la CUP s'hagués volgut integrar a la Solidaritat Catalana per la Independència, hauria pogut fer pressió per què les seves persones més vàlides anessin a un lloc de sortida a les llistes. Per tant, en cas que no s'assolís la majoria absoluta -com segurament passarà- la llibertat de veu i vot que tindrien aquest parlamentaris estarien "al servei de les classes populars", tal com demana la CUP. Si es rebutja la proposta, els qui ocuparan aquestes cadires de ben segur que seran independentistes, però de revolucionaris crec que no gaire.

I finalment, em temo que encara no hem entès que la independència serà forçosament amb un Principat integrat a la Unió Europea i a la OTAN -almenys al principi-. I no serà per elecció, sinó perquè així és com tristament estem ara mateix. Potser el poble català escollirà seguir igual, un cop tingui la capacitat per decidir-ho en referèndum -o potser no-, però el que està clar és que dintre d'Espanya segur que no sortirem ni de la UE, ni de la OTAN, ni del capitalisme, ni d'enlloc. I voler-ho aconseguir-ho tot a la vegada, com que és impossible, acaba esdevenint un impediment per què primer aconseguim una cosa, i després l'altra.

Salut!

Publicat a: Llibertat.cat

--
Titot i David Rosell - En un poble oprimit

Solidaritat Catalana per la Independència

Fa encara no una setmana, es presentava en roda de premsa la proposta de crear una coalició independentista per tal de guanyar les eleccions autonòmiques del Principat en els comicis d'aquest novembre. La crida la feien Joan Laporta (ex-President del Barça), Alfons López Tena (de CiU) i Uriel Bertran (d'ERC), malgrat quedava oberta a tothom i no posava condicions, ni tan sols en la composició de les llistes electorals.

En aquell manifest, s'adreçaven explícitament a "Convergència Democràtica de Catalunya CDC, Esquerra Republicana de Catalunya ERC, Esquerra Unida i Alternativa EUiA, Iniciativa per Catalunya Verds ICV, Unió Democràtica de Catalunya UDC, Candidatura d’Unitat Popular CUP, Entesa pel Progrés Municipal EPM, Reagrupament Rcat i Democràcia Catalana DCat així com a d’altres partits i a tots els moviments socials que pensen que Catalunya ha de ser un Estat".

Analitzem en quin context es produeix aquesta crida:

Encara no dues setmanes abans s'havia produït la manifestació més multitudinària de la història del país, que en principi havia de ser únicament de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol però que va acabar sent un clam unànime per la independència. La mobilització massiva de la societat civil va demostrar que els polítics estan fora de joc: La gent ja no creu que sigui possible una Espanya federal, sinó que la única solució que hi ha és la independència.

Les darreres enquestes publicades -fins i tot per mitjans no partidaris de la independència, com El Periódico o La Vanguardia- demostren aquesta tendència a l'alça, reconeixent fins i tot que el Sí a la independència guanyaria clarament en un referèndum, superant l'imperatiu marcat per l'ONU al plebiscit de Montenegro (55% Sí). No és cosa de quatre pancartistes, doncs, sinó que a hores d'ara la majoria de ciutadans de Catalunya apostarien per aquesta opció, si se'ls preguntés en referèndum.

Tan sols quatre dies després de la crida, a més, s'ha conegut la sentència del Tribunal Internacional de Justícia en relació a la declaració unilateral d'independència de Kosovë, que marca un precedent històric importantíssim per avalar una hipotètica declaració unilateral d'independència al nostre país, ja que afirma amb rotunditat que "la llei general internacional no conté cap prohibició contra les declaracions d'independència". Si a això li sumem que el Tractat Internacional pels Drets Civils i Polítics, a l'Article 1, estableix que "Tots els pobles tenen dret a l'Autodeterminació", no queda cap dubte de quina seria la posició de la comunitat internacional a un procés pacífic i democràtic d'independència pel poble català. El dret internacional ens avala.

No podem passar per alt la credibilitat dels partits, que ha quedat absolutament qüestionada en els últims anys i que afavoreix la possible aparició de noves forces polítiques, especialment d'aquelles que siguin capaces de transmetre missatges senzills i fàcilment assumibles per tots els sectors socials: Des de la dreta conservadora fins l'esquerra revolucionària. La irrupció de la societat civil (periodistes, esportistes, actors, músics, escriptors, etc.) en aquesta crida pot ser una de les millors cartes a jugar contra el sistema partidista en el qual ja gairebé ningú creu.

A part d'això, però, és important la fórmula que han escollit per a tirar endavant la crida unitària: A diferència de la proposta de Joan Carretero, que passava per entrar tothom a un partit polític -Reagrupament-, en aquest cas es proposa crear una coalició de partits i moviments socials per a presentar-se a les eleccions de novembre, guanyar-les i proclamar la independència, que hauria de ser votada pel poble de Catalunya en un referèndum organitzat per la pròpia Generalitat. En aquest cas, ningú ha de deixar de militar a la seva organització per a formar part de la coalició: Unitat d'acció, sí. Dissolució de les organitzacions existents i renúncia als seus principis ideològics, no.

Dit tot això:

Si realment ens creiem que som una nació i que la independència és possible, hem de començar a exercir com a tal. Unitat d'acció en tot allò que fa referència a la llibertat del nostre poble. I si els partits actuals no són capaços de fer-ho, que sigui la societat civil qui els hi empenyi.

Tenir l'ex-President del Barça amb més èxits esportius de la història és un puntàs (tenint en compte la societat en la qual vivim). Tenir Alfons Lopez Tena, Uriel Bertran, Miquel de Palol, Joan Solà, Josep Guia, Arcadi Oliveres, Víctor Alexandre, Vicent Partal, Diego Arcos, Eulàlia Ara, Mossèn Dalmau, Núria Cadenes, Joan Carles Doval, Xavier Martínez, Antoni Abat, Josep Castanys, Aitor Pérez, Carles Mora, Patrícia Gabancho, Toni Strubell, Rosa Calafat, Josep Cruanyes, Elisenda Paluzie, Enric Vila, Bernat Dedéu, Miquel Strubell, entre d’altres, òbviament també. I molts més que s'hi aniran afegint.

La independència s'acosta molt més ràpid del que ens havíem imaginat, almenys al Principat. Si no és aquesta vegada serà la propera, però segur que la viurem. Ara només ens falta saber com contribuirem cadascun de nosaltres en aconseguir -a la pràctica- la proclamació d'independència. Jo ja ho he decidit: Aquesta és una oportunitat històrica i no la penso deixar perdre. Si no guanyem aquesta vegada no serà per culpa meva.

Salut!

--
Frank Dubé - Guanyarem la llibertat

Frases per a la reflexió (IV)

Una vegada més, m'he decidit a fer un recull de frases interessants que ens poden fer pensar una estona. Independentment que hi pugui estar d'acord o no, les frases que he escollit a continuació m'han suggerit uns quants debats. Espero que a vosaltres també i que les pugueu compartir amb les vostres amistats. Com sempre, la barreja toca diversos àmbits, per la qual cosa us recomano que les llegiu amb calma.

Temeu més vosaltres en pronunciar la sentència que jo en escoltar-la
Giordano Bruno

Cadascú té el dret de pensar com vulgui ─encara que, en realitat, cadascú pensa com pot i no com vol─
Francesc Pujols i Morgades

Plorava perquè no tenia sabates fins que vaig veure un home que no tenia peus
Proverbi persa

No hi ha situacions desesperades; només hi ha persones que es desesperen en determinades situacions
Proverbi tibetà

Si dono de menjar als pobres, em diuen que sóc un sant. Però si pregunto per què passen gana i estan tan malament, em diuen que sóc un comunista
Hélder Pessoa Câmara

Morir per una idea no prova que sigui veritat
Francesc Pujols i Morgades

La pua és esmolada des de petita
Proverbi sahrauí

Cada llengua que es perd és una visió de l'home i del món que desapareix
Octavio Paz Lozano

La marca de l'esclau és parlar la llengua del seu senyor
Publi o Gaius Corneli Tàcit

Onsevulga que hi hagi una llengua diferent, existeix una nació que té dret a regular els seus assumptes i autogovernar-se
Johann Gottlieb Fichte

Quan els homes són imbècils, aquell qui és foll domina els altres
Joseph Joubert

Qui no ha fet res, res ha de témer
Proverbi sahrauí

Per si us interessa, aquesta selecció en concret la he fet a través del Diccitionari de citacions i frases cèlebres a càrrec de Marc Cortès, David Gálvez, Víctor Pàmies i Joan Puigmalet).

Salut!

--
Antònia Font i The New Royal Cuatro Quesos Philharmonic Orchestra - Wa Yeah!

No era a favor de l'Estatut

Dissabte passat vaig assistir a la manifestació convocada per Òmnium Cultural i 1.700 entitats més sota el lema "Som una nació. Nosaltres decidim.". Cal destacar que la manifestació tenia l'adhesió dels tres Presidents de la Generalitat (Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla), de tres Presidents del Parlament (Heribert Barrera, Joan Rigol i Ernest Benach) i dels partits polítics: CiU, PSC, ERC, ICV-EUiA, CUP i Reagrupament.

Per tant, era previsible que seria una manifestació massiva. El que no era tan previsible era el to que prendria la protesta, després de conèixer la sentència íntegra de l'Estatut. Alguns -com el PSC- volien que fos una marxa a favor de l'Estatut, pensant -o fent-ho veure- que encara era possible salvar-lo de la retallada... D'altres, òbviament, volíem que fos una manifestació clarament independentista, un cop demostrat -per enèsima vegada- que la via autonomista està més que esgotada.

El resultat final, però, va superar totes les expectatives: Una gran multitud va col·lapsar els carrers de Barcelona, de tal manera que ens va ser impossible moure'ns de lloc, literalment, durant més d'una hora i mitja. Més que una manifestació, semblava una concentració. A partir de les nou del vespre, més o menys, vam començar a avançar lentament. Vam descobrir que pel lateral esquerre avançàvem més ràpid, així que ens hi vam posar i d'aquesta manera, mica en mica, vam poder avançar tots els blocs de partits polítics, fins arribar a la capçalera.

Els únics crits que vaig sentir, durant tot el recorregut, van ser: "In, Inde, Independència", "No volem ser una regió d'Espanya" i "Som una nació. Nosaltres decidim". A més, quan passàvem per davant d'algun balcó amb una bandera espanyola (en vam veure mitja dotzena) la gent cridava "Fora, fora, fora, la bandera espanyola".

No vaig sentir cap crit, cap, a favor de l'Estatut. Ni tan sols quan passàvem pel costat del bloc d'ICV, que de forma patètica havia manipulat el lema "Ho volem tot" per fer una pancarta on deia "Volem tot l'Estatut". Els únics que cridaven, fins i tot allà, deien el mateix que la resta: "In, Inde, Independència!". Era evident que després de la retallada del Constitucional i de les declaracions de Zapatero, el somni d'una Espanya federal esdevenia impossible. L'únic que ara és realment possible és la independència, perquè només depèn de la nostra voluntat.

Si algú es pensava que la gent és imbècil i que encara es creuria que "una altra Espanya és possible", s'equivocava. La manifestació del 10 de juliol de 2010 ha estat la més gran de la història de Catalunya, i ha estat una manifestació per la independència. Cadascú pot opinar el que vulgui, però les fotos i els vídeos ho deixen molt clar, per aquells qui no hi van ser. El poble català ha començat a caminar, amb pas ferm i decidit, cap a la independència.

Salut!

--
Brams - Guanyarem

Si guanya Zapatero, no guanya Catalunya

A les eleccions espanyoles del 2004, el PSC ens demanava el vot per José Luis Rodríguez Zapatero, dient, textualment, "una altra Espanya és possible". Han passat sis anys i crec que ja hem vist prou coses com per fer-ne un petit balanç.

Per començar, però, no estaria malament recordar la situació política que es vivia aquell 2004. El PP de José María Aznar havia dut a Espanya a la guerra de l'Iraq, havia desenvolupat una política fiscal (impostos) clarament favorable pels rics i contrària pels pobres, havia privatitzat empreses públiques per quatre duros a amics de la infantesa i havia lluitat per fer fracassar qualsevol intent d'avançar cap a un model d'estat federal. I aquestes en són només unes quantes.

En aquest context, doncs, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) s'havia postulat fàcilment com a alternativa al Partido Popular (PP) i molta gent -jo inclòs- es va arribar a creure que potser sí que amb el PSOE de Zapatero -dialogant, respectuós i amb talante-, "una altra Espanya" era "possible". Tan en el terreny social i econòmic, com en el terreny nacional i cultural.

Han passat 6 anys des que Zapatero va ser investit president del govern d'Espanya Anem a veure, doncs, què ens prometia ZP llavors i què ens hem trobat ara:

No a la guerra: Espanya ha sortit a bombo i plateret de l'Iraq per anar a fer la guerra a llocs menys mediàtics, com ara l'Afganistan. A hores d'ara, malgrat la crisi i les lliçons morals que van donar aleshores, encara mantenen una guerra que Justícia i Pau qualifica de "caríssima" i "no ajustada al dret internacional". La despesa militar continua sent impressionant (18.000.000.000 d'€ l'any 2010) amb imbecil·litats de l'alçada d'un campanar com la compra de 300 blindats per 1.300.000.000 d'€ aquest mateix 2010.

Maternitat: El xec-nadó de 2.500€ que es donava fins ara a totes les famílies, suprimit al 100%. Passem d'una mesura il·lògica (ja que hi havia famílies que no els necessitaven) a una mesura injusta (ja que més d'un i de dos decidiran no tenir fills fins d'aquí uns anys, per la situació econòmica, o, en el pitjor dels casos, els tindran igualment, però patint mil i un maldecaps per sortir-se'n).

Explicacions: A l'anunci electoral es tira en cara al PP que no donava explicacions sobre certs assumptes. Després de veure la implicació de càrrecs del PSC i el PSOE en trames de corrupció urbanística o de veure com s'encobreixen les grans fortunes que estafen milions d'euros a hisenda amb comptes a Suïssa, però, no sembla que puguin donar massa exemple de govern o política transparent.

Gent gran: La "congelació" de les pensions no és res més que una retallada a la pràctica, ja que la inflació, no acompanyada d'una pujada equivalent de la pensió, provocarà una disminució del nivell adquisitiu (és a dir, de la qualitat de vida de les nostres persones grans). VilaWeb TV n'ha fet un bon vídeo, on a més s'hi veu ZP prometent, l'any 2009, que no hi haurien les retallades socials que finalment hi ha hagut.

Manipulació: Un govern que no manipulés no diria que l'esquerra independentista basca no es pot presentar a les eleccions "perquè és ETA", quan la primera ja ha fet el pas definitiu per a separar-se'n i apostar exclusivament per la via democràtica per a aconseguir els seus objectius. Tal com feia el PP, amb l'excusa d'ETA tot s'hi val, fins i tot manipular la gent per guanyar uns quants vots.

Europa: Encara em pregunto per què Espanya fa els graus universitaris amb 4 anys i la resta d'Europa els fa només amb 3. Si això és ser més europeus, que s'ho facin mirar. Fins ara, a Europa només la han seguit per aplicar retallades socials i mesures neoliberals.

Discriminació: No és comprensible com és que encara no hi ha una llei que reguli els continguts dels anuncis de televisió en temes de discriminació sexual. De la mateixa manera que es regula el llenguatge o segons quins tipus de programes o pel·lícules, per tal que les criatures no escoltin segons quines paraules, també s'hauria de regular la forma com s'anuncien les joguines, els detergents, els iogurts, etc. Ja ho comentava en un article anterior i encara no entenc com permeten que es fomentin segons quins estereotips totalment discriminatoris.

Maltractaments: Aquest deu ser un dels pocs temes on realment s'hi han posat a fons. Però és que la cosa no podia ser d'una altra manera.

Medi ambient: El PSOE ha renovat les llicències per 10 anys més a centrals nuclears que ja havien esgotat els permisos, ha promogut el transvasament dirigit per La Caixa com el de l'Ebre-Barcelona, ha retallat el pressupost en energies renovables a la meitat del 2008 al 2009, etc. Van utilitzar de forma partidista el desastre del Prestige i aquí es va acabar la cosa.

Treball: La crisi no només no l'estan pagant les persones que s'han enriquit provocant-la, sinó que la paguen i la seguiran pagant previsiblement els treballadors més humils, que a hores d'ara s'estan manifestant per la retallada de drets laborals que patiran. Fins i tot s'han atrevit apujar l'IVA, un dels impostos més injustos que existeixen per la seva condició d'indirecte (és a dir, no proporcional amb el que es cobra, sinó igual pel ric que pel pobre).

Habitatge: "Si tu vols, tindrem habitatge assequible", deia Montilla en aquest anunci. No cal que recordi la proposta que poc després d'entrar al govern van fer, de pisos de 30 metres quadrats, oi? I tampoc cal que expliqui a ningú que a hores d'ara, si vols emancipar-te, només ho pots fer lligant-te gairebé de per vida a un préstec amb qualsevol entitat bancària, oi?

Escoles: Si les coses no han canviat mentre estava escrivint aquest totxo, la ràtio alumnes/mestre continua sent de 25/1 i tenim la proporció més gran de barracons per alumnes de tot l'estat espanyol (1.046 aquest darrer curs 09/10). L'educació, òbviament, no és la seva prioritat, i així ens va.

Estat federal: Sempre que parlàvem de la independència amb els del PSC-PSOE ens deien el mateix: "Nosaltres estem per una Espanya federal, que avanci en competències cap a les comunitats nacionals i que reconegui les seves peculiaritats i dret a l'autogovern". Al final, s'ha demostrat que no han intentat ni avançar cap a una Espanya federal ni tan sols han intentat fer pedagogia entre el poble espanyol. Senzillament ens han retallat l'Estatut amb la complicitat dels juristes més carques (nomenats a dit pel PP i el PSOE) i ens han dit que ens hi posem fulles.

En conclusió... Que amb Espanya ho tenim cardat.

Vivim dues crisis, els catalans: La crisi econòmica, que algun dia ja en parlarem amb calma, i la crisi nacional, que ens ha de dur cap a la independència perquè l'Espanya "d'esquerres" ja ha dit mś enllà del punt on ens ha deixat el Tribunal Constitucional no podrem passar.

Salut!

--
La Trinca - Que bonics són els anuncis

El burca és repugnant

Començo l'article per on cal començar-lo: El burca és una peça de roba masclista i repugnant, l'objectiu del qual és fer les dones invisibles i impedir que esdevinguin persones lliures i plenament integrades a la societat. Com a tal, s'ha n'ha d'eradicar l'ús el més ràpid possible i cal condemnar i perseguir qualsevol intent de fomentar-lo.

Les darreres setmanes, els polítics del país -seguint l'agenda política del partit racista Plataforma per Catalunya (PxC), sigui dit de passada- han fet del vel integral el tema central de la campanya electoral per les eleccions d'aquest novembre al Parlament. La teoria que apliquen és clara: Si prenem mesures populistes en temes d'immigració, ningú votarà partits que només tinguin aquest punt programàtic, perquè ja estarà "cobert" pels partits tradicionals.

Amb l'excusa de no perdre vots, els partits que ostenten alguns ajuntaments -com el de Lleida o el Vendrell- han tirat pel dret i han prohibit l'ús del vel integral (ja sigui el burca, el nicab o alguns tipus de xador) en espais públics. Sense consultar-ho als experts en serveis socials o immigració. Sense debat públic. Sense tenir en compte les dones que pateixen aquesta repressió. A cop de decret i a l'estil electoralista.

La imatge de dalt és per fer una comparació ràpida i senzilla d'entendre, entre la violència masclista i la imposició del vel integral a les dones: Òbviament, totes dues pràctiques són repugnants i absolutament rebutjables. I totes dues s'han d'eradicar el més ràpid possible. I totes dues ens produeixen indignació cada cop que les veiem pel carrer, a l'ajuntament o on sigui.

Però a ningú se li ha acudit mai prohibir l'entrada d'una dona amb la cara plena de blaus a cap espai públic. Perquè és obvi que aquesta persona és senzillament la víctima de la injustícia, de la mateixa manera que ho és la dona que és obligada a dur el vel integral.

Algú dirà: "És que hi ha dones que opten, voluntàriament, per dur el vel integral". Però això no és així. Hi han optat després de rebre una educació masclista, que els ha ensenyat a ser submises i a no tenir personalitat pròpia. De la mateixa manera que també hi ha moltes dones que, tot i tenir la cara plena de blaus per les pallisses constants dels seus marits o parelles, ho accepten perquè "en el fons, ho fa perquè m'estima". I no per això s'ha de deixar de perseguir el maltractador i de protegir la maltractada.

En conclusió, amb el vel integral no s'ha d'actuar de cap altra manera de com es faria amb les altres formes de discriminació masclista. Les dones són les víctimes d'aquesta xacra i no els farem cap bé aïllant-les a casa seva, on només el seu marit i els seus fills seran testimonis de tot el que pateixen. El que cal per a solucionar aquests casos és atenció social, ajuda immediata i persecució de les persones que les obliguin a dur aquesta peça de roba.

Salut!

El nivell de pau a Espanya

Ahir es va publicar el rànquing que anualment realitza l'Institute for Economics and Peace sobre la pau al món, anomenat Global Peace Index (GPI). Segons informa VilaWeb, el GPI és considerat el dossier més complet sobre la pau al món i per això ha rebut el reconeixement explícit de l'ex-secretari general de l'ONU Kofi Annan, del dalai lama, dels premis Nobel de la Pau Desmond Tutu i Martti Ahtisaari, entre moltes altres persones.

Aquest rànquing atorga a cada estat un color, en funció del nivell de pau que es determina que hi ha. Hi ha cinc nivells: El que es considera pitjor és el vermell i el millor és el verd clar, passant pel taronja, el groc i el verd pistatxo, en aquest ordre. Com podeu veure a la imatge de l'esquerra, l'estat espanyol obté el color verd clar. És a dir, en una escala de l'1 al 5, on el 1 fos el nivell més elevat de pau, Espanya s'enduria una qualificació d'entre 1 i 1,4 punts, segons el GPI. Vist des d'una òptica mundial, doncs, som dels més afortunats.

Per tal de realitzar aquest índex es tenen en compte una vintena d'indicadors de pau (percepció de delinqüència, nombre d'homicidis, inestabilitat política, respecte dels drets humans, relacions amb els països veïns...) i una trentena d'indicadors relacionats (índex d'alfabetització, despesa en educació, percepció de la corrupció, nombre de dones al parlament, grau de llibertats civils, participació política...) (font). És a dir, la cosa no se l'han tret del barret, sinó que s'ha elaborat a partir d'un anàlisi complex de la realitat dels estats.

Ara tocaria preguntar-nos -almenys jo m'ho pregunto-, com és que les campanyes electorals espanyoles giren sempre entorn als mateixos eixos: Inseguretat ciutadana, ETA, terrorisme islamista, etc. I com és que els mitjans de comunicació centren l'atenció pública, hi hagi o no hi hagi eleccions, en aquest tema.

¿Com pot ser que un simple comunicat d'ETA ocupi més portades que manifestacions multitudinàries a favor de l'autodeterminació o que les consultes populars sobre la independència, per exemple? No ho sé, però el que tinc clar és que la mateixa gent que s'esforça moltíssim en llançar merda sobre TV3 -per una suposada crosta nacionalista- són els mateixos que callen com uns murris davant d'aquesta manipulació informativa.

Salut!

Benvinguts a la meva pàgina personal

De la mateixa manera que les relacions humanes evolucionen, també ho fan les relacions humanes a través d'internet. Al principi, tots teníem una compta de Hotmail, un Fotolog, un MSN Space, etc. Fins que vam veure que Gmail oferia un millor servei de correu -i en català-, que Facebook donava mil voltes al Fotolog i que Blogger en donava deu mil als MSN Spaces de la Microsoft.

El món dels blocs ha evolucionat moltíssim des que m'hi vaig endinsar per primera vegada. Hem passat d'uns blocs antiestètics i gens personalitzables a blocs totalment mal·leables, fins al punt que ja costa distingir entre què és un bloc estricte i què és una pàgina web. La pàgina que esteu visitant ara mateix en vol ser un exemple.

Després de migrar de Wordpress a Blogger i de descobrir la immensa quantitat de coses que podia editar i personalitzar, vaig preguntar-me a mi mateix quin model de bloc volia. La Viquipèdia diu que "en informàtica, un bloc, un blog o bé bitàcola, és un diari interactiu personal a Internet" i limitar-me a això, precisament, no era ben bé el que jo volia.

El meu objectiu no era, ni és, crear un diari personal -per més interactiu que sigui-, sinó construir una pàgina personal on unir les diverses eines que permet la tecnologia 2.0 amb la finalitat de crear debat, compartir informació i impulsar alternatives a la realitat social. Ni més, ni menys.

La grandesa de les pàgines personals és que no depens de ningú més a l'hora de decidir-ne el fons ni la forma. D'aquí no gaire temps, tothom tindrà un domini de l'estil www.elseunom.cat i difondrà les seves informacions i experiències a través d'internet, la qual cosa és absolutament fascinant. La democratització del coneixement és l'arma més poderosa contra les injustícies socials en aquest s. XXI.

M'agrada recordar sovint una frase d'Albert Pine: "El que fem per a nosaltres es mor amb nosaltres. El que fem per als altres i per al món persisteix i és immortal". Aquesta pàgina personal no és un objectiu en si mateixa. És una eina. De la mateixa manera que ho sóc jo i que ho som la resta de persones que vivim avui als Països Catalans i a tot el món.

Tots plegats hem d'esdevenir les eines necessàries per a assolir la justícia en tots els seus sentits i en tots els seus àmbits. Per això us demano que us feu vostra la pàgina i que compartiu, comenteu, suggeriu i proposeu tot el que calgui per tal de millorar-la i fer-la útil.

Salut!

La lliçó de Grècia

«Grècia està vivint un dels moments més convulsos de les últimes dècades. La Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional (FMI) han acordat un pla de rescat per a l'economia grega pel qual la Unió Europea (UE) aportarà 80.000M€ i l'FMI 30.000M€, a part d'obligar al govern grec a iniciar un "pla d'austeritat".

Aquest famós “pla d'austeritat” consistirà en reduir la despesa pública, augmentar l'IVA un 23%, augmentar un 10% del preu dels carburants i l'alcohol, suprimir totes les pagues extres i congelar el sou dels funcionaris durant 3 anys, a més de retardar l'edat de jubilació fins els 67 anys.

La gent normal de Grècia haurà de patir la recessió, pagar més impostos i jubilar-se més tard per culpa de la crisi provocada pels polítics, els bancs i les grans fortunes. El govern grec vol fer pagar al seu poble la seva manca de control sobre l'economia. Els poderosos la provoquen i els pobres la paguen. A més, els 80.000M€ que aporta la UE, són en qualitat de préstec; és a dir, s'han de retornar.

Però això no és tot: l'estat que deixarà més diners a Grècia durant els propers anys, que és Alemanya, n'aportarà 22.400M€. Per què ho compareu amb una dada familiar: 22.000M€ són els que, cada any, marxen de Catalunya cap a Madrid i no tornen mai més. Cada any aportem a Espanya el que Alemanya dedicarà a Grècia per salvar-los de la catàstrofe econòmica. Ara més que mai, cal demanar la independència i dir adéu al capitalisme.»

Salut!

Publicat a:
La Comarca d'Olot
Setmanari La Garrotxa
Opinió Nacional

--
Aramateix - El vol del xoriguer