7 d’octubre de 2007

Presentació

Aquesta és una imatge del cràter del volcà Montsacopa, a Olot (la Garrotxa), Països Catalans. És el volcà que veig a través de la finestra de la meva habitació. Pujant-hi a peu -no es triga més de deu minuts- es pot veure tota la ciutat, els volcans i les serralades veïnes. No només això, però. També s’hi veuen una trentena de grues de la construcció, algunes mansions instal·lades sospitosament en sòl protegit i l’estat lamentable del nucli antic, a part d’una de les places de braus més antigues del país on encara s’hi torturen i maten animals dues vegades l’any.

Volcà Montsacopa (Olot, la Garrotxa, Països Catalans)Em dic Jordi Gasulla. Suposo que no cal que em defineixi políticament i tot això perquè si esteu visitant aquest bloc és perquè em coneixeu d’alguna cosa. Tot i així, us explicaré unes quantes coses sobre mi que potser no sabíeu: Vaig néixer el dimarts 25 d’octubre de l’any 1988, a Olot. El meu pare és de Martorell i la meva mare d’Esplugues de Llobregat.

Em van batejar contra la meva voluntat. No he fet la comunió ni tampoc en tinc ganes. Un dia d’aquests presentaré una carta d’aquelles que et donen de baixa als arxius del Vaticà.

Cada dia desitjaria haver rebut una educació diferent a la que vaig rebre. Voldria no ser crític ni voler canviar el món. M’agradaria ser dels que senzillament es preocupen de viure bé i anar tirant, dels que gasten el temps en millorar el seu estatus personal. Voldria no tenir consciència de col·lectiu i aprofitar la meva condició de ciutadà del primer món de família de classe mitjana per ser feliç amb tot allò material que puc tenir gràcies a això.

Tot i així, no puc renunciar a veure el que m’ensenyen els meus ulls. No puc renunciar a sentir el que em diuen els sentits. No puc evitar pensar el que el meu cervell intenta desxifrar i tampoc puc evitar rumiar com es podria millorar cada cosa d’aquest món per què fos una mica més justa per tothom.

Odio la condició d’humà perquè m’obliga a perdre temps dormint, menjant, orinant i cagant. Cada minut que passo satisfent les meves necessitats físiques hi ha gent que viu en la misèria i el planeta es destrueix una mica més en mans dels poderosos sense escrúpols. També odio haver d’estudiar per demostrar que sé fer una cosa per poder tenir un títol i poder exercir de quelcom que hi ha milers de persones en aquest país que ja ho estan fent i pitjor del que jo ho faria. Però tot i així, reconec que em falta moltíssima formació, i que part d’aquesta potser la trobaré en els estudis marcats pel sistema que ho fa rodar tot cap a la desigualtat…

Aquest és l’odi que tinc. No odio a les persones per ser qui són, sinó per haver estat educades com ho han estat. Odio qui els va transmetre aquests mals valors i comprenc que al mateix temps també van estar mal educats per algú altre mal educat. Odio l’egoisme per sobre de la solidaritat, l’individualisme per sobre de la col·lectivitat, la competitivitat per sobre de la cooperació, la indiferència per sobre de la convicció… Odio la injustícia.

Però també estimo… M’estimo tot aquells valors que volen millorar la societat on vivim. Estimo les idees que busquen noves opcions. Estimo la solidaritat per sobre de l’egoisme, la col·lectivitat per sobre de l’individualisme, la cooperació per sobre la competitivitat, la convicció per sobre la indiferència. Estimo aquelles persones que escampen aquests valors. I per sobre de tot… Estimo la justícia.

No sé si és gaire bona presentació, però suposo que ara em coneixereu una mica més.

Salut!
Jordi.
Octubre de 2007