Jordi Gasulla i Flavià

Acabo de llegir dues cartes: La que el mestre Antoni Jaumandreu li dedica al Mosso d'Esquadra que va estomacar la seva filla i la del fundador de la Viquipèdia, que cerca donacions per a fer créixer aquest projecte revolucionari en quant a la democratització del coneixement.

Referent a la carta oberta d'Antoni Jaumandreu, em sembla que no cal dir res, ho deixa tot molt clar. Als educadors els ha de ser molt difícil portar un grup de nens a visitar una comissaria dels Mossos d'Esquadra i dir-los que aquells són els que vetllen per les nostres llibertats i seguretat.

Però ho fan. I menteixen. Però amb el desig que els nens s'ho creguin tan profundament que quan creixin i vegin aquesta realitat tan anormal, no puguin fer res més que canviar-la per aconseguir allò que és realment just...

La Viquipèdia, per la seva banda, és un projecte impressionant. Les paraules que diu el seu fundador, Jimmy Wales, em sembla que apassionarien fins i tot al més apàtic: "Imagineu un món on cada persona del planeta tingui accés lliure a tot el coneixement de la humanitat". No us fa volar la imaginació?

Però no era d'això del que volia parlar avui. Sinó de les festivitats, les tradicions, etc. M'agrada imaginar-me les generacions que ens han precedit celebrant les festes d'hivern en família, parlant, rient, bevent...

A vegades prefereixes mirar enrere per no veure on hem anat a parar... Ara sembla que la cosa no té sentit sense els regals, aquelles coses que costen diners, que sovint no serveixen per res, però que tothom espera no se sap per què. Resulta que tot gira entorn a això. La resta de coses queden eclipsades per aquesta colla de paquets embalats amb papers de colors.

Quina festivitat més trista, la del consumisme. Ens hem oblidat de gaudir de la companyia d'aquella gent que no veiem tan sovint com voldríem, de tenir aquelles converses profundes amb gent amb qui només parlem un cop l'any (familiars llunyans: tiets, cosins, avis...).

De fer broma, de riure fort, de saludar aquesta gent que no veus mai amb una abraçada sincera, i no amb els dos petons de rigor, encarcarats... La odiosa imatge del Pare Noel a cada balcó ens ha fet oblidar l'essència de les festes d'hivern, per passar a ser les festes de l'intercanvi de mercaderies i dels papers d'embolicar...

No sé què volia dir, exactament... Però tan li fa. Suposo que entre tant de desordre cadascú haurà anat pensant en algunes de les coses que hi ha d'importants en les tradicions ancestrals que ens han deixat els nostres avis i àvies. Ah sí, ja sé què volia dir. Que si fos per mi cardaria a reciclar ara mateix tots els Pares Noels que empastifen els nostres carrers.

Ara ens queden els Reis... Si no sabeu què regalar a les persones que estimeu, pregunteu-vos abans de comprar qualsevol parida si últimament els heu regalat cap abraçada sincera, cap petó de debò (dels que t'amorres a la galta) o cap carta d'agraïment per ser-hi sempre que ho heu necessitat. Segur que les fareu més felices i ho agrairan molt més que qualsevol regal de cortesia.

Salut!

--
Mecatxis - Conte medieval