Jordi Gasulla i Flavià

Igual que la llibertat, la justícia, la pau, la democràcia, el poble... Són d'aquells conceptes abstractes que gairebé tothom es posa a la boca en un moment o altre, però mai saps qui els utilitza amb sinceritat i qui, simplement, et vol cardar la cartera per darrere.

Valgui la broma, perquè jo no he dut mai cartera, però així em sembla que tots ens entenem. Sota aquestes grans paraules -que ben emprades s'haurien d'escriure amb majúscula-, solen amagar-s'hi intencions perverses. Exacte, parlo dels polítics... Com ho heu endevinat?

Després de tant sentir-ho a tot arreu, vull parlar de la unitat de l'independentisme. De la unitat de tots els que defensem el dret de decidir del poble català per guanyar el pols a aquells qui ens el volen negar. Aquest, no cal que ho digui, és un concepte amb el qual estic plenament d'acord.

Ara bé, com sempre, no tot és tan fàcil. De quina manera hem d'anar units? Els d'Esquerra defensen que, al ser els únics que s'han declarat independentistes al Parlament de Catalunya, la unitat passa per què tots entrem a Esquerra. Uns quants de Convergència defensen (tot i que mai ho volen dir en veu alta) que aquest és el partit català amb més poder i que ens hem d'unir sota la seva marca blanca, la "Casa Gran del Catalanisme".

Hi ha hagut altres propostes, encara més tendencioses, com la de crear un sol partit nacionalista on hi càpiguen tots els independentistes. Unitat Nacional Catalana n'és l'exemple, i de moment només ha servit per agrupar tota la dreta pseudofeixista catalana (i la veritat, aquests ajuden molt poc a que anem tots units).

La unitat no ha de passar ni per un partit nacional únic, ni per una opció política determinada, per més que sigui de dretes o d'esquerres. Buscar aquesta unitat per part de qualsevol nacionalista és buscar el benefici propi del partit, i no el del poble al qual diu que defensa.

Estic fart, i deixeu-m'ho escriure aquí perquè sé que ho llegiran, que vingui l'acòlit de torn del partit que sigui a dir-me que ja està bé que ens anem dividint, que si ara un partit, que si ara l'altre, "tants partits només fan que restar i que així dividits estem condemnats al fracàs". No, senyors.

Estem condemnats al fracàs si totes aquestes opcions polítiques no són capaces de posar-se d'acord. Estem condemnats al fracàs si la independència depèn dels beneficis electorals que els partits en trauran. Estem condemnats al fracàs si els únics partits que tenim al Parlament es venen el país a canvi de quatre cadires, quatre càrrecs i quatre sous. I estem condemnats al fracàs si no entenem que som un sol poble i que aquí no hi ha partidismes que valguin.

La credibilitat dels partits catalans està en crisi (una crisi més gran que la dels bancs, perquè a ells l'estat no els salvarà). Per mi, només hi ha dues opcions: O els partits fan net de polítics, o el poble farà net de partits. Us deixo amb l'Obertura 1812 de Txaikovski, que la película "V de Vendetta" fa servir com a banda sonora. Com moltes coses en aquesta vida, el millor és al final.

Salut!

--
Piotr Ilitx Txaikovski - Obertura 1812