27 de juny de 2009

Quina pena? Quina vergonya!

Crec que avui és el dia indicat per penjar un text que vaig escriure el novembre de l'any passat. No tenia previst publicar-lo (ja entendreu perquè), però aquí el teniu... Deia així: «Ara mateix tinc mil pensaments caminant a tota pastilla per la sala principal del meu cervell...

Nena sudanesa esperant menjar en un campament de la ONU. Un voltor s'espera a que mori al seu darrere...La criatura sudanesa de la fotografia és la personificació de la misèria que vam deixar els "països civilitzats" quan vam fotre el camp del continent africà. Posaria més cometes a "civilitzats", però podria no acabar mai. Això de fotre el camp, però, és un dir. Perquè ja em direu quina descolonització és aquella que se'n va l'exèrcit i continues tenint el país lligat econòmicament, política i militar (ah, però des de fora).

Suposo que molts, en veure la foto, haureu despertat sentiment de tristesa, compassió, pena, resignació... Tristesa per veure un ésser humà patint una cosa que mai patireu. Compassió per una criatura que es mor mentre jaiem davant l'ordinador. Pena per la quantitat de gent que mor cada dia en aquestes circumstàncies. Resignació perquè sabeu perfectament que quan acabeu de llegir no fareu res per canviar aquesta situació. Què puc fer jo? És feina dels governs... Una persona sola no pot canviar res...

Suposo que ara mateix faig ràbia... Fa ràbia que et diguin a la cara que ets un conformista, que hi ha desgràcies al món i que tu les toleres, que hi ha gent patint gana perquè no té què menjar (això que tu no sabràs mai què és)... Sí, fa ràbia que et recordin que vius de puta mare. Perdona, que injust que sóc...

T'hauria de demanar permís per fer una crítica a la teva suposada humanitat? Hauria de dir-te que si no et sap greu t'he de dir que això que passa es perpetua cada dia que passa i que també és culpa teva, que no hi fas res? Hauria de trobar algun eufemisme simpàtic per no ferir-te i al mateix temps convèncer-te de fer alguna cosa al respecte?

Sàpigues que no t'ho estic dient a tu, lector que passes pel bloc de tant en tant. En realitat li dic al meu jo futur. Perquè és el tipus de bronca que m'agradarà llegir, de la meva pròpia mà, si algun cop deixo de lluitar per canviar les coses.»

Així acabava...

I com aquest text, en tinc algun altre de guardat que em recorden de tant en tant que no visc en una bombolla de felicitat i abundància. Visc en un món on que, a quatre hores d'avió, hi ha una nena com la que Kevin Carter va fotografiar l'any 1994 i que esperava a morir de gana per alimentar el voltor.

I cada cop que em llegeixo això, ploro... I penso... I m'indigno moltíssim... I torno a entendre que la meva vida no tindrà sentit si no la dedico a deixar el món una mica millor del que me l'he trobat.

Salut!