4 d’agost de 2009

Facebook.si, Facebook.no

Un fantasma plana damunt la xarxa. És el fantasma del Facebook. Sense adonar-se'n, milers de persones han posat a la disposició d'una sola empresa una quantitat d'informació que, fins ara, mai ningú havia aconseguit acumular. A qui coneixen, amb qui surten, quins gustos tenen, per què protesten...

El germà gran del gran germà...Veient el poder que té aquesta gran empresa, vaig decidir fer una cerca ràpida i em vaig trobar un article d'El Gos Feral que parlava de les xarxes socials i comparava la filosofia que segueix Google (el qual sortia molt ben parat, tot i que algun dia ja en parlarem) amb la que segueix Facebook (que hauríeu de llegir vosaltres mateixos).

En aquell moment vaig decidir no buscar més i prescindir d'una eina que no necessitava per res, però al cap d'una setmana va sortir el tema amb uns amics que ja s'havien fet Facebook. Jo els vaig preguntar què tenia d'extraodrinari. I em van explicar la magnitud de la xarxa social que representa. Trobes moltíssima gent, allargues la llista d'amics, veus les fotos d'aquells qui en pengen, pots jugar a jocs, escriure comentaris al mur de l'altra gent, lligar, etc.

A través del Facebook pots contactar amb molta gent, sí. I vaig estar plantejant-me seriosament si fer-me'n un. Per acabar-me de decantar, però, vaig buscar opinions en blocs, que sempre ajuda. Un explicava que la base del Facebook era el morbo, i que per això no se'n feia; un altre, deia que no li agradava per ser un espiral d'invitar gent i més gent, que promocionava valors que no toquen i tot al servei d'una gran empresa.

Aprofundint més, aquest altre deia que el Facebook servia únicament per a posar-se etiquetes, espiar i ser espiat, que s'havia fet una compta feia temps i que a part de contactar amb gent que havia perdut de vista no li havia servit per gaire res més. I l'últim, que posava de manifest la incapacitat de distingir entre tipus d'amics: O ho deixes veure tot, o no deixes veure res, però sense opcions intermitges. A més, adjuntava un vídeo interessant:


Arribat a aquest punt vaig posar-me en contacte amb uns altres amics per parlar sobre el tema. En el correu electrònic que els vaig enviar exposava un parell de raons per oposar-se a fer el joc a aquesta enorme xarxa social sota control privat. Desgraciadament, en poca estona, introduint al Google els seus noms, vaig adonar-me que d'aquella desena d'amics, tots menys un ja tenien Facebook...

Si ens guiem per les meves amistats -cosa que mai hem de fer-, doncs, podem concloure que gairebé tothom ja ha cedit una part de la seva vida personal a aquesta gran empresa. ¿Però, a canvi de què, la gent accedeix a donar tanta informació i a pujar tantes fotos i vídeos i dades privades a internet?

Com a responsable de la Greda de la difusió per internet, aquests dies n'he creat la pàgina al Facebook, que ha de servir per difondre el que fem a la gent que ja està dintre d'aquesta xarxa. Amb una setmana, 150 persones s'han fet admiradores i rebran periòdicament les fotos, vídeos, convocatòries, etc. que la Greda pengi. Si comptem que cadascú té 200 amics de mitjana, podeu comptar la quantitat de gent que ho veurà en poc temps. A part, he fet que no calgui tenir una compta al Facebook per veure'n tot el contingut (cosa que no es pot fer amb un usuari personal).

Això m'ha fet tornar a pensar... I he buscat perfils de persones individuals que no siguin com la majoria (és a dir, que no pengin fotos de les borratxeres, s'incloguin en grups estúpids i facin poca cosa més). He trobat el cas de l'Èric Bertran, que ha aconseguit explotar a la perfecció aquesta eina i no para d'actualitzar el perfil amb informacions polítiques (d'actes i campanyes), i que per tant l'utilitza amb una finalitat social i no lúdica.

Sembla evident que el Facebook té un problema seriós de manca de privacitat. Hi ha coses que no pots controlar (pots treure una etiqueta d'una foto, però no la pots esborrar, per exemple). D'altra banda, si hi entres, tens la possibilitat d'arribar a milers de persones en qüestió de pocs minuts, cosa que és molt important pels que creiem que tenim idees revolucionàries que cal escampar.

Hauria estat bé que la gent es plantés -abans de cedir tota aquesta informació- i exigís una política de privacitat diferent. Però tenint milers de persones, com les tenim, connectades al Facebook, ¿no és una gran oportunitat aprofitar-ho per introduir-hi un missatge transformador? És cert que correm el risc de la pèrdua de privacitat, ¿però no és també cert que per canviar el món ens hi haurem de jugar molt més que això?

Suposo que si els grans personatges de la nostra història que van deixar la vida per defensar la justícia es trobessin en aquest dilema, el solucionarien ràpid. Ells van ser capaços de morir per canviar la seva realitat. La nostra privacitat, al cantó d'això, és massa poca cosa com per no voler-la arriscar. Seria més còmode no fer-ho, però també seria més còmode no sortir a les portades dels diaris i ho hem de fer per poder escampar noves idees.

Sí... Crec que tard o d'hora entraré a Facebook, com qui entra a Matrix, per tal de canviar el món.

Salut!

--
Els Pets - Soroll