10 de novembre de 2009

Balanç de 7 anys de sindicalisme estudiantil

La setmana passada no va ser una setmana qualsevol. Després de 7 anys implicat en el sindicalisme estudiantil independentista i d'esquerres, vaig decidir posar fi a aquesta etapa de la vida per a dedicar-me amb molta més energia a altres projectes engrescadors que comencen a prendre forma a la Garrotxa i a la resta del país.

Olot, 2005. Manifestació de la CEPC per un ensenyament públic, català i de qualitat.No sé en quin moment de la meva vida vaig decidir que aquesta no tindria sentit si no la dedicava a canviar el món, però sí que encara puc recordar aquell nen de 1r d'ESO que es va presentar a delegat de classe amb un discurs de foli i mig. La importància de la participació dels estudiants en el canvi de sistema educatiu i, en conseqüència, en la construcció d'una societat millor, eren conceptes que ja llavors, d'una manera o una altra, ja em voltaven pel cap.

En la tasca de delegat de classe vaig començar a experimentar què era això de defensar els propis drets davant de professors i institucions immobilistes, de sentir a dir sempre els mateixos discursos però no veure cap canvi real, de patir diferents tipus de represàlies com a fruit de tot això. Si en podria explicar, de batalletes...

Va ser durant aquests primers tres anys d'institut quan vaig tenir el primer contacte amb estudiants més grans que jo que militaven a la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC), i durant el curs 2002/2003 vaig decidir fer un pas més, entrant al sindicat i organitzant una assemblea de delegats sense demanar l'autorització ni la presència de l'equip directiu del centre. Ara pot semblar poca cosa, però això en un institut sembla una muntanya.

L'any 2006 la CEPC es va fusionar amb l'Alternativa Estel, creant el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, una nova esperança pel moviment estudiantil que ens va animar a pujar el llistó. L'any de marxar de l'institut, el curs 2005/2006, deixava un nucli del SEPC amb presència a tots els instituts de la comarca i la satisfacció de saber que al darrere hi havia un grup de gent sensata i treballadora. Em preparava per a militar a la universitat.

Per sort, el nucli de la universitat tenia la seva pròpia dinàmica. De tant en tant aportava el meu granet de sorra, però la batuta la portaven la gent que feia més anys que estava a la UdG. Tot i així, em vaig animar aviat. Vaig ser escollit delegat de classe i el mateix curs em vaig presentar pel SEPC com a representant dels estudiants al Claustre. També vam presentar un equip per a coordinar el Consell d'Estudiants, però per una diferència de tres vots no ho vam aconseguir.

Un cop situat al marc universitari, el curs 2007/2008 vaig entrar a la Secretaria Tècnica de Secundària del SEPC i a la UdG vam tornar a presentar un equip per a coordinar el Consell d'Estudiants. Aquesta vegada ho vam aconseguir, cosa que permetia iniciar una transformació interna important, començant per entendre el Coordinador com a portaveu d'una assemblea de representants i no com un càrrec amb capacitat de decisió. També va ser positiu perquè els mitjans ens feien molt més cas que abans, i això ajuda a escampar el missatge (entrevistes d'una pàgina, notícies regulars, etc.).

L'any 2008 vaig ser elegit, un altre cop, com a Coordinador del Consell d'Estudiants pel SEPC, cosa que ens va permetre afrontar les mobilitzacions contra el procés de Bolonya del 2008/2009 amb una doble legitimitat: La que t'atorguen els estudiants mitjançant referèndums i assemblees; i la que t'atorguen els mitjans de comunicació pel càrrec institucional que ocupes. Assemblea d'estudiants i Consell d'Estudiants van anar junts, des del principi fins el final, en la defensa de la universitat pública.

Però això s'ha acabat, i em quedo amb el record dels 7 anys que han influït més en la meva manera de ser i en la meva vida. El que sóc ara és fruit de totes les experiències, de totes les lluites, de totes les victòries i derrotes d'aquests anys. M'emporto la sensació d'haver après moltíssim (més que en qualsevol classe). Però, per què no dir-ho, també m'emporto la sensació de la feina inacabada.

El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans pot -i ha de- continuar sent la organització referencial pels estudiants del nostre país. Els meus principis i idees es reflecteixen directament en el projecte educatiu i de país que defensa. Malgrat tot, considero que les formes amb què transmet aquest missatge encara han de millorar molt. Per sort, com quan me'n vaig anar de l'institut, me'n vaig sabent que hi haurà molta gent disposada a fer aquest canvi.

El país està canviant molt ràpidament i el SEPC té una responsabilitat enorme en aquest canvi. És el que ha de formar els futurs lluitadors i lluitadores del país i el que ha de traslladar la reflexió, la crítica i la iniciativa a tots els joves del país. Cada cop són més les persones que veuen que no podem continuar igual que sempre, però ens cal trencar amb els vocabularis, les estètiques i les simbologies que ens fan semblar una tribu urbana més. Cal parlar el mateix idioma que la gent no-militant per tal que puguin comprendre i fer seu el nostre missatge. Ens hi juguem ser majoria o un reducte marginal.

Podria allargar molt aquest escrit. Però no és el dia.

Una abraçada gegant a tots els que m'heu acompanyat en aquests anys. He après coses de tots i cadascun de vosaltres, sense excepcions. Moltes gràcies i moltíssims ànims. Ens continuarem veient, lluny de la lluita estudiantil, però amb els mateixos objectius. Compteu amb mi sempre que sigui necessari.

Salut!

--
Obrint Pas - Som