28 d’abril de 2010

La Garrotxa ha decidit

210 dies. Aquest és el temps que es triga a consultar tots els ciutadans de la Garrotxa. El 28 de setembre de 2009 fèiem la primera reunió de La Garrotxa Decideix, en decidíem el nom i n’acordàvem el funcionament, i el 25 d’abril de 2010, l’últim poble que quedava -Olot- votava democràticament si volia, o no, un estat propi per a la nació catalana.

La Garrotxa Decideix: Iniciativa ciutadana que promou consultes  populars sobre la independència a la Garrotxa.Si bé aquell 28 de setembre, al local d’Òmnium Cultural de la Garrotxa, érem només 11 les entitats adherides, al final del trajecte n’hem aconseguit 117. Una xifra astronòmica per una comarca de 50.000 habitants dispersats en 21 municipis. En qüestió de set mesos hem mobilitzat més d’un miler de persones, de tots els àmbits i sectors socials haguts i per haver, amb aquest objectiu. Tan sols aquesta mobilització ciutadana, no cal dir-ho, ja és un èxit en si mateixa. No ho dic per dir: Qui pensi el contrari, que intenti fer el mateix i després en parlem.

Però és clar, sense números mai s’acaba d’entendre l’abast d’una mobilització popular. Realment hem participat en un fet històric? O senzillament ens intentem convèncer que els dies i dies que hem estat dedicant al projecte no han estat en va? En moments com aquest, que el volum immens de feina gairebé et fan aïllar del món real, no saps què pensar. Cal distingir entre allò que t’agradaria que fos i allò que realment és. Per tant, amb el cap fred, anem a constatar fets i a comparar números:

  1. Organització: El primer que cal remarcar és la professionalitat i el rigor amb què s’han desenvolupat les consultes. Sembla mentida però s’ha de dir, abans de començar, per tenir clar de què parlem: Una quarantena d’interventors i apoderats, a més d’una dotzena d’observadors internacionals, ho han certificat. Cap partit polític advers a la iniciativa ha pogut dir que això no estava ben fet, perquè absolutament tot s’ha fet amb la màxima escrupolositat.

  2. Pressupost: El referèndum de l’Estatut (és l’únic del qual en tinc dades pressupostàries) va comptar amb 15M€ per a fer-ne la campanya de propaganda per tot Catalunya. Si tenim en compte que hi havia un cens de 5.201.715 persones i que les consultes a la Garrotxa han tingut un cens de 46.633 persones, tocaria un pressupost de 134.473€ per tal d’igualar la seva propaganda. Euro a euro i amb molt d’esforç, n’hem arribat a aconseguir uns 20.000€. Ens n’haurien faltat uns 114.473€ més per igualar el nivell de propaganda. I si hi enteneu de màrqueting, sabeu que la propaganda fa l’èxit.

  3. Televisió: Tots els referèndums i eleccions convencionals compten amb espais gratuïts de propaganda electoral a la televisió. És a dir, centenars d’anuncis de 30″, durant setmanes, que et recorden que el dia X cal anar a votar per una sèrie de motius importants. Nosaltres no només no hem tingut aquests espais, sinó que en els Telenotícies de TV3 gairebé no hi hem aparegut, i quan ho hem fet ha estat a la 4a o 5a notícia, de 20 segons i encara gràcies. Per sort, a nivell local, TV Olot n’ha fet un seguiment molt correcte.

  4. Diaris: Els mitjans de comunicació impresos, igual que TV3, s’han sumat al buit informatiu. Tal com detalla aquest informe de l’observatori crític dels mitjans Media, alguns diaris van informar tard i malament, a part de menysprear la iniciativa per tal que la gent no anés a votar. No diré noms, però per telèfon un periodista d’un determinat diari em va arribar a explicar que tenia ordres “de dalt” de no cobrir els actes de La Garrotxa Decideix. I efectivament, no han publicat res més des de llavors.

  5. Transcendència política: Si el moviment no servís per res, com deien alguns partits polítics, no s’haguessin esforçat tant en silenciar-lo, això és evident. Els mitjans de comunicació d’Europa han tingut sempre un ull posat en les consultes (més de 140 mitjans internacionals s’han acreditat des del principi de les onades per a cobrir la notícia). Tot i així, la ciutadania catalana ha estat condicionada a pensar que això no servia de res i que per tant anar a votar era inútil. Els vots que s’han efectuat, per tant, jo no els interpretaria com el resultat d’un referèndum vinculant organitzat per la Generalitat, sinó com una manifestació cívica en defensa del dret de decidir. En total, 13.536 garrotxins van sortir de casa per anar a votar que Sí, tot i que “no servia per res”. Es diu ràpid. Imagineu-vos-els junts.

  6. Participació: L’objectiu era assolir l’índex de participació més alt possible. Tenint en compte els cinc factors anteriors, però, la tasca es posava molt i molt difícil per un grup de persones normals i corrents que fèiem això sense cobrar un duro. L’índex de participació comarcal fou del 31,02%. Al referèndum sobre la Constitució Europea va ser del 42,4% i al de l’Estatut del 54,53%. 10 i 20 punts més, respectivament, tot i que ens estem comparant amb referèndums vinculants que comptaven amb cinc vegades el nostre pressupost i moltíssima més propaganda. Si algú fa una consulta en aquestes condicions i el tema no interessa a ningú, no van a votar un de cada tres ciutadans, n’hi van un de cada vint, i encara gràcies.

  7. Partidaris de la independència: Tot i la baixa participació, hem aconseguit unes xifres interessants. Per exemple: El partit més votat a Olot les passades eleccions municipals fou el PSC, amb 4.994 vots. Els vots a favor de la independència aquest 25 d’abril van ser 7.106 (2.112 més que el partit que governa a Olot). A la Garrotxa, el partit més votat a les eleccions al Parlament de Catalunya fou CiU, amb 11.055 vots. ERC+PSC+ICV, tots junts, van treure 11.387 vots. La independència n’ha obtingut 13.536 (2.481 més que el partit més votat al parlament i 2.149 més que la coalició que governa el país). Si la independència fos un partit polític, doncs, hauria guanyat les eleccions i Catalunya seria independent.
Cal ser honest i reconèixer que la participació ha estat més baixa del que ens esperàvem i desitjàvem. Però també cal ser honest i reconèixer que els factors adversos a les consultes tenien molta més capacitat propagandística per influir en la població per tal que ningú no hi participés. I malgrat tot hem aconseguit que la independència sigui, amb els números sobre la taula, la primera força política del país.

Èxit o fracàs? Jo crec que està claríssim. En tot cas, si algú creu que és un fracàs, que demani un referèndum oficial i així ho comprovarem, però aquest cop amb la garantia que serà vinculant i que comptarà amb tota la propaganda institucional que calgui. Perquè companys, les coses, en democràcia, es decideixen votant.

Salut!