Jordi Gasulla i Flavià

Fa encara no una setmana, es presentava en roda de premsa la proposta de crear una coalició independentista per tal de guanyar les eleccions autonòmiques del Principat en els comicis d'aquest novembre. La crida la feien Joan Laporta (ex-President del Barça), Alfons López Tena (de CiU) i Uriel Bertran (d'ERC), malgrat quedava oberta a tothom i no posava condicions, ni tan sols en la composició de les llistes electorals.

En aquell manifest, s'adreçaven explícitament a "Convergència Democràtica de Catalunya CDC, Esquerra Republicana de Catalunya ERC, Esquerra Unida i Alternativa EUiA, Iniciativa per Catalunya Verds ICV, Unió Democràtica de Catalunya UDC, Candidatura d’Unitat Popular CUP, Entesa pel Progrés Municipal EPM, Reagrupament Rcat i Democràcia Catalana DCat així com a d’altres partits i a tots els moviments socials que pensen que Catalunya ha de ser un Estat".

Analitzem en quin context es produeix aquesta crida:

Encara no dues setmanes abans s'havia produït la manifestació més multitudinària de la història del país, que en principi havia de ser únicament de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol però que va acabar sent un clam unànime per la independència. La mobilització massiva de la societat civil va demostrar que els polítics estan fora de joc: La gent ja no creu que sigui possible una Espanya federal, sinó que la única solució que hi ha és la independència.

Les darreres enquestes publicades -fins i tot per mitjans no partidaris de la independència, com El Periódico o La Vanguardia- demostren aquesta tendència a l'alça, reconeixent fins i tot que el Sí a la independència guanyaria clarament en un referèndum, superant l'imperatiu marcat per l'ONU al plebiscit de Montenegro (55% Sí). No és cosa de quatre pancartistes, doncs, sinó que a hores d'ara la majoria de ciutadans de Catalunya apostarien per aquesta opció, si se'ls preguntés en referèndum.

Tan sols quatre dies després de la crida, a més, s'ha conegut la sentència del Tribunal Internacional de Justícia en relació a la declaració unilateral d'independència de Kosovë, que marca un precedent històric importantíssim per avalar una hipotètica declaració unilateral d'independència al nostre país, ja que afirma amb rotunditat que "la llei general internacional no conté cap prohibició contra les declaracions d'independència". Si a això li sumem que el Tractat Internacional pels Drets Civils i Polítics, a l'Article 1, estableix que "Tots els pobles tenen dret a l'Autodeterminació", no queda cap dubte de quina seria la posició de la comunitat internacional a un procés pacífic i democràtic d'independència pel poble català. El dret internacional ens avala.

No podem passar per alt la credibilitat dels partits, que ha quedat absolutament qüestionada en els últims anys i que afavoreix la possible aparició de noves forces polítiques, especialment d'aquelles que siguin capaces de transmetre missatges senzills i fàcilment assumibles per tots els sectors socials: Des de la dreta conservadora fins l'esquerra revolucionària. La irrupció de la societat civil (periodistes, esportistes, actors, músics, escriptors, etc.) en aquesta crida pot ser una de les millors cartes a jugar contra el sistema partidista en el qual ja gairebé ningú creu.

A part d'això, però, és important la fórmula que han escollit per a tirar endavant la crida unitària: A diferència de la proposta de Joan Carretero, que passava per entrar tothom a un partit polític -Reagrupament-, en aquest cas es proposa crear una coalició de partits i moviments socials per a presentar-se a les eleccions de novembre, guanyar-les i proclamar la independència, que hauria de ser votada pel poble de Catalunya en un referèndum organitzat per la pròpia Generalitat. En aquest cas, ningú ha de deixar de militar a la seva organització per a formar part de la coalició: Unitat d'acció, sí. Dissolució de les organitzacions existents i renúncia als seus principis ideològics, no.

Dit tot això:

Si realment ens creiem que som una nació i que la independència és possible, hem de començar a exercir com a tal. Unitat d'acció en tot allò que fa referència a la llibertat del nostre poble. I si els partits actuals no són capaços de fer-ho, que sigui la societat civil qui els hi empenyi.

Tenir l'ex-President del Barça amb més èxits esportius de la història és un puntàs (tenint en compte la societat en la qual vivim). Tenir Alfons Lopez Tena, Uriel Bertran, Miquel de Palol, Joan Solà, Josep Guia, Arcadi Oliveres, Víctor Alexandre, Vicent Partal, Diego Arcos, Eulàlia Ara, Mossèn Dalmau, Núria Cadenes, Joan Carles Doval, Xavier Martínez, Antoni Abat, Josep Castanys, Aitor Pérez, Carles Mora, Patrícia Gabancho, Toni Strubell, Rosa Calafat, Josep Cruanyes, Elisenda Paluzie, Enric Vila, Bernat Dedéu, Miquel Strubell, entre d’altres, òbviament també. I molts més que s'hi aniran afegint.

La independència s'acosta molt més ràpid del que ens havíem imaginat, almenys al Principat. Si no és aquesta vegada serà la propera, però segur que la viurem. Ara només ens falta saber com contribuirem cadascun de nosaltres en aconseguir -a la pràctica- la proclamació d'independència. Jo ja ho he decidit: Aquesta és una oportunitat històrica i no la penso deixar perdre. Si no guanyem aquesta vegada no serà per culpa meva.

Salut!

--
Frank Dubé - Guanyarem la llibertat