23 d’octubre de 2011

Ara que ETA ja no matarà més

Mai ha estat fàcil escriure un article sobre el País Basc. El conflicte polític i social provocat per la negació del dret de decidir d'aquest poble és molt llarg i complex (tant d'entendre, com d'explicar). Caldran molts anys d'estudi, molts llibres i molts reportatges per arribar a tenir una idea veraç i completa de les causes, els fets, els protagonistes i les conseqüències del conflicte. Aquest article, doncs, no és més que un petit comentari de tot el que ha passat i encara passa en aquell país. Una petita reflexió personal sense cap altra pretensió.

Arnaldo Otegi, un dels protagonistes del procés de pau al País BascParlem primer de les víctimes que ha causat el conflicte. El setmanari La Directa ha estat dels pocs mitjans de comunicació que han publicat les dades completes: Durant tot aquest temps, ETA ha matat 829 persones i n'ha ferit 2.596 en un total de 3.391 accions armades. D'altra banda, l'estat espanyol ha matat 470 persones, n'ha detingut 30.000, n'ha empresonat 16.000 i n'ha torturat 7.000, a més d'il·legalitzar qualsevol partit que fes seu el programa polític de l'esquerra independentista basca. No cal que digui que són uns números esgarrifosos.

La setmana passada, ETA va anunciar que cessava definitivament l'activitat armada. La decisió es va produir després que l'esquerra independentista basca dugués a terme un procés de debat intern, molt llarg i molt seriós, sobre les formes de lluita que s'havien d'utilitzar en el context actual. Durant aquest procés de debat, diverses personalitats internacionals, protagonistes d'altres processos de pau, van aportar les seves experiències i els seus coneixements. Aquest intercanvi d'informació i la mateixa reflexió que van fer els militants abertzales van forçar un canvi d'escenari que fa anys semblava impossible:

L'esquerra independentista basca va decidir optar per vies exclusivament democràtiques i expressar el seu rebuig a qualsevol tipus de violència, inclosa, també, la que duien a terme alguns dels seus membres: D'una banda, la violència als carrers (l'anomenada kale borroka); de l'altra, la lluita armada (és a dir, ETA). Aquesta decisió ha estat fonamental. Hem de tenir-ho molt clar: ETA no hauria acabat mai per la via de la repressió policial i judicial. Aconseguir una arma i disparar a algú al clatell és, desgraciadament, molt senzill. ETA ha acabat perquè així li ho ha exigit l'esquerra independentista basca.

Això ens porta al segon element del qual vull parlar. Durant molt de temps, el conflicte entre Espanya i el País Basc s'havia enquistat a causa dels milers de víctimes acumulades. Tothom esperava que fos l'altre qui fes el primer pas. Qui ha trencat aquest cercle viciós ha estat l'esquerra independentista basca. Els abertzales han fet seu un concepte importat d'altres experiències internacionals: El concepte de la unilateralitat. Aquesta decisió és la que per mi té més importància, per la valentia i el coratge que ha significat prendre-la. Significa que el que faci l'adversari no afectarà a la seva estratègia política. A partir d'ara, és el poble basc qui posa les condicions per a resoldre el conflicte i avançar cap a la pau.

Quan entens que els teus objectius polítics només s'aconseguiran si són recolzats per la majoria de ciutadans del país, també entens que l'estratègia utilitzada ha de ser compartida per la majoria de ciutadans del país. Si per mantenir una estratègia renuncies a aconseguir els objectius, la teva tasca no només no és útil sinó que és contraproduent. Crec que aquesta reflexió ha estat determinant per què el moviment abertzale decidís emprendre aquest camí.

Iniciar aquest procés cap a la pau no ha estat ràpid, ni gens senzill. Ha comportat discussions internes i a la vegada repressió per part d'Espanya. Però al País Basc, els militants de l'esquerra independentista no només es dediquen a fer manifestacions, a anar als bars del rotllo o a vestir d'una manera determinada. Al País Basc fa molt de temps que fan política seriosa i han decidit anar a guanyar. Actualment, són la primera força municipal (per sobre de l'EAJ-PNV), governen a 120 viles i ciutats i a les properes eleccions autonòmiques podrien arribar a ser la opció més votada.

Com sempre, el temps posa les coses al seu lloc. La gent que fa 10 anys defensaven aquesta via van ser titllats de traïdors i de no voler assolir els objectius polítics. Avui es demostra, una vegada més, que replantejar-se les tàctiques i les estratègies d'un moviment no és només sa sinó que és imprescindible. Espero que als Països Catalans, salvant les distàncies, traiem una conclusió important del que ha passat al País Basc: Que per guanyar cal prendre's la política molt seriosament i que cal adoptar les dinàmiques necessàries per assolir el suport d'una majoria social a favor de la independència i la justícia.