4 de desembre de 2011

La violència que està a punt d'arribar

Avui escric per parlar d'un tema que em preocupa, que em fa por. Un tema del qual desitjaria no haver hagut d'escriure mai. Un tema que em sorprèn a mi mateix que estigui sobre la taula, a finals del 2011. Els que em coneixeu, sabeu perfectament el posicionament que tinc sobre les accions i les actituds violentes. Crec que en una societat democràtica les armes més poderoses que existeixen per a canviar les coses són la informació, la desobediència civil i l'acció no-violenta.

DesesperacióTanmateix, el món està vivint un dels moments històrics més transcendents, segurament, des de la Segona Guerra Mundial. El col·lapse del sistema capitalista neoliberal, seguit de la retallada de drets socials més gran de les últimes dècades i de l'ascens al poder de governs titella controlats per grans corporacions bancàries com Goldman Sachs, estan generant cada dia més malestar entre la població. Aquesta vegada -i és la novetat- de forma general i no polititzada.

No és estrany, aquests dies, trobar-se sense voler enmig d'alguna conversa que parli de la indignació que sent la gent en veure la situació que els toca viure. Si bé fins ara només havien sentit profecies d'activistes i moviments socials, que preveien una crisi econòmica que ens duria a la privatització i elitització dels serveis públics, actualment en pateixen les conseqüències directament, sense que ningú els ho hagi d'explicar.

Actualment, a Catalunya, un milió i mig de persones viuen en situació de pobresa (sí, 1.500.000 persones). Són el 20,4% de la població catalana. La gent que no té feina, a Catalunya, representa un 19% de la població. En el cas dels joves menors de 25 anys, l'atur és del 43,57%; i en els menors de 19 anys, del 71,5%. Si a la situació de precarietat familiar hi sumem la impossibilitat de cursar estudis superiors o la dificultat creixent de rebre assistència mèdica, podem comprendre que ens trobem davant d'un barril de pólvora a punt d'esclatar.

Continuem, però. A la demarcació de Girona, les famílies que han de recórrer a ajudes per a aconseguir aliments bàsics perquè passen gana ja són més de 7.302 (sí, 7.302 famílies senceres passen gana). A la Garrotxa, una comarca on ens pensem que vivim al marge de la fam i la misèria, ja són 344 les famílies senceres que necessiten el menjar de Càritas per sobreviure. Entre el 2005 i el 2010, l'increment arreu de Catalunya ha estat del 152%.

Les persones que no tenen feina, han esgotat l'atur i no tenen cap cobertura, ni la renda mínima d'inserció, ja són uns 175.000 a Catalunya. Famílies desesperades que, a sobre, senten dir al Conseller d'Empresa i Ocupació que "més de la meitat dels aturats no tindran mai feina". Amb raó, una responsable de Càritas explicava aquest novembre com se senten les persones que van a demanar ajuda: “Senten angoixa, ràbia, frustració, impotència, inseguretat, inestabilitat i vergonya per haver de demanar”.

En un escenari desolador com aquest, on el govern es preocupa més per retallar impostos a les grans fortunes que per garantir i ampliar els drets socials com l'educació i la salut, m'és impossible imaginar-me un escenari on no hi hagi violència. Ho intento, però no puc. I, quan passi, no serà perquè les organitzacions polítiques i moviment socials s'hagin radicalitzat, ja que aquests coneixen quines eines utilitzar per a pressionar el govern, sinó per part d'aquesta gent desesperada, que sense tenir possibilitat de decidir el seu propi futur optaran per desfogar la seva ira amb els causants d'aquesta situació: Les grans entitats bancàries i els partits polítics que governen o han governat al seu dictat.

Què passarà un cop esclati la violència? A Catalunya no estem tant lluny dels avalots de Londres. Només cal una guspira. Un banc cremat o un jove apallissat per la policia. Qui sap. Potser un altre pare que es suïcidi després de demanar l'enèsima ajuda als serveis socials. Potser un altre mort per culpa de les retallades.

Ara més que mai, ens caldrà molta pedagogia i capacitat de difondre la informació per evitar que aquesta desesperació general acabi amb tragèdia. Cal denunciar clarament que la culpa de tot plegat és del sistema capitalista neoliberal on ens han posat les grans corporacions bancàries i els partits polítics que es sotmeten a la seva voluntat. I que hi ha alternatives. I que són possibles. És hora de coordinar-nos políticament i socialment, abans no hi hagi una autèntica guerra social en la qual, desgraciadament, guanyaran els que tenen el poder, les armes i els mitjans de comunicació.