15 d’abril de 2012

Com respondrem davant de tanta por?

A la nostra generació li ha tocat viure una època convulsa. La crisi estructural del sistema capitalista està ofegant la majoria de la població en un espiral incansable de retallades socials, que a hores d'ara encara no sabem fins on s'atrevirà a arribar.

Som el 99%Gairebé tothom està sorprès per la pèrdua, en qüestió de mesos, de drets socials que fins aleshores semblaven inalienables. La socialdemocràcia europea, que defensava la teoria que el capitalisme neoliberal és compatible amb els drets socials més bàsics, s'ha demostrat absolutament fal·laç. A l'hora de la veritat, les grans acumulacions de capital han imposat el seu poder per sobre dels governs escollits democràticament i han retallat tot allò que no va d'acord amb els seus interessos.

Probablement tothom coincidirà en reconèixer que un dels sentiments que s'ha estès més aquests últims mesos és el de la por. Por a perdre la feina, a veure reduït el sou, a retallades socials bàsiques, a emmalaltir i, fins i tot, a opinar i exigir el que és just. Diu la saviesa popular que els éssers humans tendim a reaccionar, instintivament, de 3 formes diferents, davant de la por: Fugint, quedant-nos immòbils o atacant.

Aquestes setmanes, he estat testimoni com tres persones que conec, sense relació entre elles, m'explicaven en converses informals que estan pensant seriosament en marxar del país si la cosa continua en aquesta línia. Aquests són els que l'instint els diu que fugin a un lloc més segur.

D'altra banda, m'he trobat aquells que es queden immòbils. Quedar-se immòbil es pot fer de moltes maneres: Ja sigui no parlant del que realment pensen per dins, no fent res per a coordinar-se amb gent que ho està passant malament com ells, no protestant per cap dels abusos que pateixen o no participant en una vaga general. Solen ser els que creuen que algú ja lluitarà per ells o que les coses se solucionen soles.

La tercera sortida que dicta l'instint és la d'atacar. Just abans d'acabar l'any 2011, vaig escriure un article parlant d'aquesta possibilitat, que cada dia és major. La misèria que està sembrant aquesta política absurda de fer pagar la crisi als més pobres portarà violència als carrers. Una violència incontrolada i descoordinada que evidenciarà la situació precària de la gent, però que no servirà per a solucionar absolutament res.

Aquestes són les 3 sortides irracionals a la por. Les que, si ens deixem endur per l'instint, adoptem uns o uns altres, segons les nostres vivències personals i segons el context on ens trobem. Però la única sortida vàlida per a solucionar qualsevol conflicte no és cap d'aquestes tres. La irracionalitat no ha portat a la civilització enlloc més que a la imposició de la injustícia. Ens hem de negar a jugar al seu joc: Ni llei de la selva, ni llei del més fort.

És imperatiu que tots els que ens considerem persones racionals utilitzem els coneixements que tenim per a detectar les causes del conflicte. Un cop detectades, sabrem quines són les armes que realment ens poden ser útils per a combatre-les des de l'origen amb la màxima força: Campanyes de descrèdit contra els culpables de la crisi, mobilitzacions massives als carrers i accions de radicalitat democràtica per a recuperar la sobirania popular.

Per vèncer cal anàlisi i estratègia. Una estratègia capaç d'aglutinar el 99% de la gent que està patint la misèria del sistema capitalista. Per guanyar la gran batalla del segle XXI caldrà escollir una via, i aquesta haurà de ser racional o irracional. Ja és hora que cadascú es plantegi quina utilitzarà.