15 de setembre de 2012

Les vacances en pau d'en Buchraya

Aquest estiu, la meva parella i jo hem acollit en Buchraya, un nen de 8 anys que viu en un campament de refugiats sahrauís al sud d'Algèria. Després d'aquesta experiència, són moltes les persones que em pregunten com ha anat i si els recomanaria sumar-se al projecte acollint un infant a casa seva l'estiu que ve. Per tot plegat, avui m'he decidit a escriure'n quatre línies.

Buchraya - Vacances en Pau - Sàhara LliureEl Sàhara Occidental és un país que fou colonitzat per Espanya cap els volts de l'any 1900. L'any 1975, després que l'ONU instés a l'estat espanyol a organitzar un referèndum d'autodeterminació per què el poble sahrauí decidís el seu futur, el regne del Marroc inicià una invasió militar del país i Espanya l'abandonà a la seva sort. Des de llavors, uns 200.000 ciutadans sahrauís viuen en campaments de refugiats al sud d'Algèria, on sobreviuen gràcies a la l'ajuda internacional.

Aquest és un resum molt breu de la història del país d'en Buchraya, però servirà per què us en feu una idea. Quan els sahrauís van fugir de la invasió marroquina, van batejar els campaments de refugiats amb els noms de les principals ciutats d'on provenien: Al-Aaiun, Awserd, Smara i Dakhla. Per què us en feu una idea, aquesta és la ciutat d'El Aaiún (enllaç) i aquest és el campament de refugiats d'El Aaiún (enllaç). Us recomano que utilitzeu l'eina del zoom i navegueu una estona pel mapa. Impacta bastant.

El projecte Vacances en Pau serveix perquè els nens i nenes refugiats d'entre 7 i 12 anys puguin passar els dos pitjors mesos de l'estiu en un context diferent, amb la possibilitat de rebre assistència mèdica (en els casos que ho necessitin) i de conèixer una realitat diferent. És un projecte recomanable? Crec rotundament que sí, però no ha sigut poca la gent que m'ha plantejat dubtes i preguntes al respecte. Després de l'experiència viscuda aquest estiu, doncs, intentaré respondre'n unes quantes des del meu punt de vista:

"És bo que visquin de la mateixa manera que nosaltres, durant dos mesos, si després hauran de tornar a la realitat dels camps de refugiats?"

Aquest era el dubte que ens feia més por a l'Ari i a mi abans de començar. I realment, encara no en tenim la resposta definitiva, però unes quantes coses sí que tenim clares: En primer lloc, heu de saber que des de la primera setmana fins la última d'estar aquí, en Buchraya va estar demanant quants dies li faltaven per tornar a casa amb la seva família. Aquí s'ho passava de conya, sí: Anava a casal, a la piscina, a la platja i podia menjar gelats. Però allà hi té els amics, els germans i els pares. Si als 8 anys us fessin triar entre una cosa i l'altra, estic convençut que no dubtaríeu ni un moment.

I en segon lloc, crec que és una obligació ètica i moral que els infants sahrauís vegin amb els seus propis ulls que la situació que ells viuen com a "normal", als campaments de refugiats, en realitat no ho és gens. I que tenen el mateix dret que tothom a poder viure en cases normals, en ciutats normals amb escoles i hospitals normals. Ensenyar-los com podrien viure en el cas que aconseguissin tornar al seu país evita que s'eternitzi la situació anòmala en la que viuen i que desgraciadament, després de 30 anys, té molts números per acabar convertint-se en permanent.

"Aquests nens vénen d'un món molt diferent al nostre. Tenen una cultura i educació molt diferents. Hem d'intentar-hi influir o s'han de respectar els seus costums en pro de la diversitat cultural?"

De la mateixa manera que a nosaltres ens agrada que ens respectin la nostra cultura, hem de respectar la cultura dels altres. És evidentíssim que no tenim cap dret a dir-li que el pa amb tomata és millor que el seu pa rodó aixafat, que els nostres vestits són més bonics que els seus i que les nostres galtes de porc són millors que el seu bistec de dromedari. Per tant, quan parlem de diferències culturals d'aquest estil, respecte màxim i influència zero.

Ara bé: La cultura, les tradicions i els costums, per més que s'hagin repetit durant mil·lennis, no vol dir que siguin justes i s'hagin de mantenir per sempre. A la plaça de braus d'Olot s'hi mataven animals fins fa quatre dies (i s'havia fet durant cent anys) i no per això, com a fet cultural, s'havia de defensar. Amb això vull dir que el respecte a la diversitat cultural no ha de ser mai el pretext per defugir el debat sobre la conveniència de mantenir o no una tradició, si aquesta comporta un comportament injust.

Si d'alguna manera hem d'influir educativament en aquests nens és en la defensa aferrissada del respecte i la justícia en tots els àmbits: Cap a la resta de persones (homes i dones) i cap a la natura. Però no des de la imposició irracional, sinó des del debat, la reflexió i el donar exemple.

"A nivell personal, com valores l'experiència? T'ha agradat?"

Sempre que m'ho han preguntat he dit el mateix: A mi no m'agrada haver d'acollir un nen perquè el seu poble viu en camps de refugiats des de fa més de trenta anys. No m'agrada que els seus pares pateixin durant dos mesos sense saber si el seu fill està en bones mans. No m'agrada haver d'explicar constantment un conflicte bèl·lic desconegut que va ser provocat per l'indigest estat espanyol (estat del qual, lamentablement, encara formem part). Tot això no m'agrada i ha de quedar clar que per norma general preferiria no haver de fer de família d'acollida, independentment de si la relació amb l'infant és més afectiva o menys.

A nivell afectiu, com us podeu imaginar, dos mesos de convivència creen lligams emocionals entre les persones. Suposo que cada nen és un món i que la relació que s'estableix entre cada infant i cada família acollidora és diferent. Segur que n'hi ha que es fan estimar des del primer dia i segur que n'hi ha que dónes gràcies que el projecte només duri dos mesos. En el meu cas, però, us he de confessar que durant l'última setmana no hi va haver dia que no me'l mirés sense negar-se'm els ulls. I que vaig plorar com feia anys que no plorava quan, amb l'Ari, ens vam estirar al sofà de casa després de portar-lo a l'aeroport.

Podria fer aquest escrit molt més llarg, però crec que com a resum és suficient. Si creieu que m'he descuidat alguna cosa important o s'us acudeix alguna pregunta, ja sabeu on sóc...