30 de novembre de 2012

L'hora dels mercats

Només han calgut 3 dies per què el partit guanyador de les eleccions (CiU) anunciés que les retallades previstes per l'any 2013 seran «tan dures o més» que les del 2011 i 2012 juntes (enllaç). La magnitud d'aquesta barbaritat, que algun mitjà de comunicació hauria d'analitzar amb detall, és un frau democràtic en la mesura que s'ha amagat als electors durant tota la campanya electoral. Sabíem que CiU retallaria, però mai van dir que multiplicarien per 2 les retallades fetes fins a dia d'avui.

Els mercatsLa realitat, una vegada més, dóna la raó al crit que s'ha sentit a tantes places de tants pobles i ciutats: "No és una crisi, és una estafa!". Els partits polítics tradicionals, que es presenten a les eleccions de bracet amb les entitats bancàries (els paguen la campanya), enganyen deliberadament la població durant 15 dies per acabar fent el que els rota durant els 4 anys següents. És a dir: Ajudar als bancs i a les multinacionals a augmentar les seves fortunes. Si cal, en detriment de les condicions de vida de la majoria de la gent.

Si després de conèixer la magnitud de les retallades previstes per CiU es tornessin a convocar eleccions, evidentment aquest partit patiria una davallada encara més gran que la que ha patit i qui sap si podria arribar a governar. Podem repetir un milió de vegades que vivim en una democràcia, però si no establim mecanismes democràtics per què la població destitueixi un govern en cas d'incompliment del seu programa electoral, de democràcia, ben poca.

Encara menys democràtiques són les polítiques que pretén imposar la Unió Europea. Que jo sàpiga, mai de la vida s'ha preguntat a la població europea qui ha de pagar la crisi, si s'han de rescatar els bancs privats en fallida amb recursos públics o si volem prescindir dels serveis públics que tants anys van costar d'aconseguir. Cal dir-ho ben clar: Les polítiques d'austeritat de la UE són, a part d'antisocials, antidemocràtiques.

Les retallades socials (anomenades "mesures d'austeritat" pels hipòcrites) estan provocant pobresa, fam i misèria. Fa justament un any, vaig escriure un article titulat La violència que està a punt d'arribar. Sincerament, no sé per què encara no ha esclatat la violència, però si en aquest polvorí s'hi arriba a sumar mai la impotència de no poder canviar les coses democràticament, les coses poden acabar molt i molt malament.

El dia 25 de novembre vam aconseguir fer entrar 3 veus al Parlament que ens seran molt i molt necessàries en els temps que s'acosten. Les eleccions no van servir per girar la truita a favor de les classes populars (encara) però sí que van servir per què a partir d'ara, totes les mobilitzacions que fem a favor de la justícia social tinguin 3 altaveus al lloc on es fan les lleis, 3 lupes per vigilar de prop els que retallen i la cobertura mediàtica dels mitjans de comunicació, que més que exercir la seva responsabilitat social moltes vegades han ajudat a desinformar a la gent.

La independència de Catalunya serà el principi d'un procés llarg d'alliberament social i nacional. Serà la precursora -no en tinc cap dubte- de la independència de la resta de Països Catalans i, també, ens posarà més fàcil assolir els nostres objectius socials. Com més propera és la gestió, més fàcil és canviar-la (mireu els municipis o mireu Islàndia). Però alerta: Cal recordar que ni encara no som independents ni encara no tenim la justícia social. Per aconseguir-ho caldran uns quants 11 de setembre de 2012 i unes quantes manifestacions multitudinàries contra les retallades, a més de continuar teixint la xarxa de complicitats, poble a poble, com fa temps que estem fent. Només guanyant al carrer podrem arribar algun dia a guanyar als Parlaments. I només guanyant als dos llocs tindrem les eines necessàries per canviar-ho tot.