14 de desembre de 2012

Nova Esquerra Catalana?

Avui el programa Els Matins de TV3 ha entrevistat a Ernest Maragall per conèixer més detalls sobre la proposta que fa mesos que té entre mans: La Nova Esquerra Catalana. Segons explica, l'objectiu d'aquesta proposta és posar d'acord "les esquerres del país" (en les quals inclou: PSC, ERC, ICV i CUP) per crear una alternativa capaç de guanyar unes eleccions i governar Catalunya.

Com ja sabem, Ernest Maragall és una d'aquelles persones de l'anomenada ala catalanista del PSC. Aquella ala que va encapçalar el pacte tripartit entre PSC, ERC i ICV-EUiA, fonamentat bàsicament en dos objectius concrets: La necessitat d'alternança política a la Generalitat (després de 23 anys de govern de Convergència i Unió) i la necessitat compartida d'actualitzar el marc de relacions Catalunya-Espanya (mitjançant la proposta de reforma de nou Estatut d'Autonomia).

També és ben sabut que el paper que va jugar el PSOE en la reforma de l'Estatut, en la qual va faltar a la seva promesa de respectar el text acordat pel Parlament català, va ser el principi d'una divisió interna dintre del PSC que encara dura i no se sap fins on pot arribar. De moment, una bona colla de militants històrics s'han donat de baixa (entre ells, el mateix ex-president Pasqual Maragall) i persones destacades com Ernest Maragall proposen, fins i tot, fer "foc nou".

És evident que en la conjuntura actual el PSC no pot tornar a governar Catalunya. És impossible per diverses raons: Manca d'un projecte de futur creïble per al país, manca d'arrelament social, manca de possibles socis per assolir una majoria parlamentària, etc. El paper del PSC com a hipotètic substitut de CiU al capdavant de la Generalitat, doncs, és història. Cal una nova força majoritària de l'esquerra catalana. I això és el que Ernest Maragall intenta construir.

Però la proposta, a part de ser difícil de materialitzar, neix d'un error important: Si bé és cert que amb l'acceptació de l'exercici del dret a l'autodeterminació podria arribar a un acord amb ERC i ICV-EUiA per tornar a governar, no s'ha adonat que el nostre país no ha patit un sol canvi de paradigma (el nacional) sinó que en són dos: El nacional i l'econòmic-social.

En l'entrevista d'aquest matí, Ernest Maragall defensa la proposta de la Nova Esquerra Catalana com a eina per a tornar a tenir creixement econòmic com a forma de crear llocs de treball i riquesa. L'error, és clar, és garrafal: Pretendre solucionar la crisi del capitalisme amb més capitalisme és com aturar un incendi amb benzina. La teoria del creixement infinit és absurda i impossible de dur a terme en un món on els recursos són finits. Això, l'ex-conseller Maragall, ho hauria de saber.

La crisi del sistema capitalista que va esclatar el 2008 -i que encara dura- va servir per demostrar, una vegada més, que qualsevol intent de fer compatible democràcia i capitalisme és en va. Mentre hi ha creixement econòmic, les entitats bancàries i les grans fortunes accepten els governs escollits democràticament perquè són els que garanteixen els seus beneficis, però quan hi ha una crisi, aquests grans poders econòmics anul·len de facto la democràcia allà on els cal per imposar els seus interessos. Els beneficis se'ls queden els rics i les pèrdues les paguen els pobres. La socialdemocràcia, que defensava que capitalisme i democràcia podien coexistir, ha demostrat ser absolutament fal·laç: Les normes, al final, les dicten "els mercats".

La nova esquerra catalana que planteja Ernest Maragall crec que és inviable (i en el cas que fos viable, no seria útil per a les classes populars catalanes, ja que no suposaria cap canvi de paradigma econòmic-social), però sí que comparteixo la reflexió que és imprescindible que totes les forces polítiques -i entitats, i moviments socials- d'esquerres facin un esforç en trobar punts en comú per articular una opció que pugui arribar a ser majoritària per a governar el país.

Els autèntics actors del canvi polític al nostre país, en els propers anys, no seran ni les velles organitzacions polítiques tradicionals ni les propostes de confluència que no trenquin amb l'antic model capitalista. Hauran de ser les entitats, moviments socials i organitzacions polítiques transformadores les que avancin, amb les eines del segle XXI, cap a una societat absolutament democràtica en tots els sentits (ambiental, polític, econòmic, social), que és el que nosaltres anomenem el socialisme del segle XXI i el que tanta i tanta gent està desitjant sense saber posar-li nom.