30 d’abril de 2017

Les esquerres i la islamofòbia

En les últimes setmanes, diverses companyes musulmanes m'han fet adonar que les esquerres tenim unes quantes mancances importants en la nostra relació amb l'Islam. Contradiccions, desinformació... Si llegeixes això i ets una persona no musulmana d'esquerres, segurament saps de què parlo.

El tema és molt seriós. A França hi ha la possibilitat real que governi el feixisme del segle XXI. Això no s'ha podrit d'un dia per l'altre. Les injustícies socials i la desigualtat no han parat de créixer els últims anys. Davant d'això, l'extrema dreta ja tenia la recepta preparada: Creem un "nosaltres" i un "ells". Qui en té la culpa? "Ells", sempre, en el tema que sigui.

L'"ells" del segle XXI són els musulmans. En aquest context, els grups d'extrema dreta (però també gent "normal") s'atreveixen a discriminar, insultar, menysprear o agredir físicament a les persones de família musulmana. I és en aquest context que apareixen certes afirmacions que cal respondre:
"La religió és l'opi del poble, no puc defensar una mesquita"
L'experiència ens demostra que el fet de creure en Déu o no creure-hi no t'allibera de l'exercici del poder. Històricament, la idea de Déu s'ha utilitzat tan per perpetuar el poder com per combatre'l. La teologia de l'alliberament és potser l'exemple que tenim més proper, però també hi ha anarquistes musulmans.

Una frase molt utilitzada contra els dictadors durant la primavera àrab va ser "La ilaha ila Al·làh" (no hi ha altre Déu que Déu), que era una manera de negar l'autoritat de cap persona sobre el conjunt del poble. En aquest cas, l'apel·lació a Déu va servir per ensorrar una estructura de poder que durant dècades havia oprimit el país.

Tornem a les causes de les injustícies actuals: Creieu que el capitalisme necessita la idea de Déu per perpetuar el seu poder? La dictadura del capital, que s'enforteix amb cada nou conflicte bèl·lic que hi ha al món, se sosté per l'acumulació de riquesa i no per la quantitat de gent que resa o no resa. Aquesta època ja ha passat.

També cal diferenciar quines mesquites sorgeixen de l'autoorganització de la comunitat i quines estan promogudes i controlades per estats dictatorials com Aràbia Saudita. En aquest sentit, és més important encara cooperar amb aquelles comunitats que tenen un projecte pel barri i que volen realitzar un treball social.

En qualsevol cas, davant de l'intent d'alguns d'impedir la llibertat de culte, les esquerres hem de ser taxatives en la defensa dels seus drets. No cal que recordi, suposo, la cita de Martin Niemöller: Primer van anar pels comunistes, però jo no vaig fer res, perquè no era comunista...
"Les dones musulmanes porten el mocador per obligació"
En primer lloc, no totes les dones musulmanes porten hijab. És opcional i decisió de cadascú portar-lo o no. Dit això: Hi ha dones que el porten per la pressió social, sí. I fins i tot obligades. Igual que les dones catalanes-de-tota-la-vida tenen una pressió social brutal per tenir un melic bonic, unes cames i aixelles ben depilades. I la línia dels ulls. I talons, per ser més altes. I pantalons estretíssims. I samarretes i jerseis que marquin les corbes. I tantes altres coses, ja siguis atea, creient o no ho tinguis clar. Se'n diu masclisme i no canvia si creus en Déu o no hi creus. Canvia si ets més o menys masclista.

Però no totes les que el porten ho fan per una pressió social brutal. Hi ha noies que se l'han posat tot i que els seus pares els deien que no ho fessin, que tindrien problemes, o que se l'han posat tot i que la seva mare no el portava. Si aquestes noies volen vestir així, quin dret tens a qüestionar-los-hi?
"Els d'esquerres critiqueu l'extrema dreta, però no dieu res de l'islamisme"
És que ens equivoquem creient que són coses diferents. Fa temps que ho dic: Tots dos fenòmens són d'extrema dreta. Tenen les mateixes motivacions (conservadorisme, xenofòbia, intolerància, control, poder) i els mateixos enemics (l'esquerra, la igualtat, el progrés, la justícia social). 

Cal que siguem explícits contra el model de societat que volen imposar uns i altres. Contraposar valors i parlar de les condicions de vida reals, coses palpables, drets i serveis bàsics que creiem que ha de tenir tothom.

Per cert, dir "islamisme" a l'extrema dreta islàmica seria com dir "cristianisme" a l'extrema dreta catòlica. Hem d'anar en compte, perquè el vocabulari juga un paper important en la configuració del "nosaltres/ells". De la mateixa manera, no hauríem de dir "Estat Islàmic", sinó "pretès Estat Islàmic", o "autoproclamat Estat Islàmic".

I per acabar, em vénen al cap quatre reflexions: 
  1. Cal reforçar el sentiment de pertinença al 99%, trencant el binomi "nosaltres" (europeus) contra "ells" (musulmans) que l'extrema dreta pretén imposar.
  2. Les desigualtats creixen i les persones busquem solucions a les injustícies que patim. Si els únics que "tenen clara la solució" és l'extrema dreta, guanyarà l'extrema dreta.
  3. L'odi és molt fàcil d'escampar. La confiança i el coneixement mutu, no. Per tant, juguem amb desavantatge, ens hi haurem d'esforçar més que ells.
  4. Està molt bé que llegeixis articles com aquest, però ara només falta que coneguis, escoltis i parlis amb persones musulmanes que hi ha al teu voltant. Mentre no ho facis, continuaran sent "ells".