Jordi Gasulla i Flavià

Com respondrem davant de tanta por?

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Sun, 15 Apr 2012 18:13:00 +0000

A la nostra generació li ha tocat viure una època convulsa. La crisi estructural del sistema capitalista està ofegant la majoria de la població en un espiral incansable de retallades socials, que a hores d'ara encara no sabem fins on s'atrevirà a arribar.

Gairebé tothom està sorprès per la pèrdua, en qüestió de mesos, de drets socials que fins aleshores semblaven inalienables. La socialdemocràcia europea, que defensava la teoria que el capitalisme neoliberal és compatible amb els drets socials més bàsics, s'ha demostrat absolutament fal·laç. A l'hora de la veritat, les grans acumulacions de capital han imposat el seu poder per sobre dels governs escollits democràticament i han retallat tot allò que no va d'acord amb els seus interessos.

Probablement tothom coincidirà en reconèixer que un dels sentiments que s'ha estès més aquests últims mesos és el de la por. Por a perdre la feina, a veure reduït el sou, a retallades socials bàsiques, a emmalaltir i, fins i tot, a opinar i exigir el que és just. Diu la saviesa popular que els éssers humans tendim a reaccionar, instintivament, de 3 formes diferents, davant de la por: Fugint, quedant-nos immòbils o atacant.

Aquestes setmanes, he estat testimoni com tres persones que conec, sense relació entre elles, m'explicaven en converses informals que estan pensant seriosament en marxar del país si la cosa continua en aquesta línia. Aquests són els que l'instint els diu que fugin a un lloc més segur.

D'altra banda, m'he trobat aquells que es queden immòbils. Quedar-se immòbil es pot fer de moltes maneres: Ja sigui no parlant del que realment pensen per dins, no fent res per a coordinar-se amb gent que ho està passant malament com ells, no protestant per cap dels abusos que pateixen o no participant en una vaga general. Solen ser els que creuen que algú ja lluitarà per ells o que les coses se solucionen soles.

La tercera sortida que dicta l'instint és la d'atacar. Just abans d'acabar l'any 2011, vaig escriure un article parlant d'aquesta possibilitat, que cada dia és major. La misèria que està sembrant aquesta política absurda de fer pagar la crisi als més pobres portarà violència als carrers. Una violència incontrolada i descoordinada que evidenciarà la situació precària de la gent, però que no servirà per a solucionar absolutament res.

Aquestes són les 3 sortides irracionals a la por. Les que, si ens deixem endur per l'instint, adoptem uns o uns altres, segons les nostres vivències personals i segons el context on ens trobem. Però la única sortida vàlida per a solucionar qualsevol conflicte no és cap d'aquestes tres. La irracionalitat no ha portat a la civilització enlloc més que a la imposició de la injustícia. Ens hem de negar a jugar al seu joc: Ni llei de la selva, ni llei del més fort.

És imperatiu que tots els que ens considerem persones racionals utilitzem els coneixements que tenim per a detectar les causes del conflicte. Un cop detectades, sabrem quines són les armes que realment ens poden ser útils per a combatre-les des de l'origen amb la màxima força: Campanyes de descrèdit contra els culpables de la crisi, mobilitzacions massives als carrers i accions de radicalitat democràtica per a recuperar la sobirania popular.

Per vèncer cal anàlisi i estratègia. Una estratègia capaç d'aglutinar el 99% de la gent que està patint la misèria del sistema capitalista. Per guanyar la gran batalla del segle XXI caldrà escollir una via, i aquesta haurà de ser racional o irracional. Ja és hora que cadascú es plantegi quina utilitzarà.

La violència que està a punt d'arribar

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Sun, 04 Dec 2011 20:07:00 +0000

Avui escric per parlar d'un tema que em preocupa, que em fa por. Un tema del qual desitjaria no haver hagut d'escriure mai. Un tema que em sorprèn a mi mateix que estigui sobre la taula, a finals del 2011. Els que em coneixeu, sabeu perfectament el posicionament que tinc sobre les accions i les actituds violentes. Crec que en una societat democràtica les armes més poderoses que existeixen per a canviar les coses són la informació, la desobediència civil i l'acció no-violenta.

Tanmateix, el món està vivint un dels moments històrics més transcendents, segurament, des de la Segona Guerra Mundial. El col·lapse del sistema capitalista neoliberal, seguit de la retallada de drets socials més gran de les últimes dècades i de l'ascens al poder de governs titella controlats per grans corporacions bancàries com Goldman Sachs, estan generant cada dia més malestar entre la població. Aquesta vegada -i és la novetat- de forma general i no polititzada.

No és estrany, aquests dies, trobar-se sense voler enmig d'alguna conversa que parli de la indignació que sent la gent en veure la situació que els toca viure. Si bé fins ara només havien sentit profecies d'activistes i moviments socials, que preveien una crisi econòmica que ens duria a la privatització i elitització dels serveis públics, actualment en pateixen les conseqüències directament, sense que ningú els ho hagi d'explicar.

Actualment, a Catalunya, un milió i mig de persones viuen en situació de pobresa (sí, 1.500.000 persones). Són el 20,4% de la població catalana. La gent que no té feina, a Catalunya, representa un 19% de la població. En el cas dels joves menors de 25 anys, l'atur és del 43,57%; i en els menors de 19 anys, del 71,5%. Si a la situació de precarietat familiar hi sumem la impossibilitat de cursar estudis superiors o la dificultat creixent de rebre assistència mèdica, podem comprendre que ens trobem davant d'un barril de pólvora a punt d'esclatar.

Continuem, però. A la demarcació de Girona, les famílies que han de recórrer a ajudes per a aconseguir aliments bàsics perquè passen gana ja són més de 7.302 (sí, 7.302 famílies senceres passen gana). A la Garrotxa, una comarca on ens pensem que vivim al marge de la fam i la misèria, ja són 344 les famílies senceres que necessiten el menjar de Càritas per sobreviure. Entre el 2005 i el 2010, l'increment arreu de Catalunya ha estat del 152%.

Les persones que no tenen feina, han esgotat l'atur i no tenen cap cobertura, ni la renda mínima d'inserció, ja són uns 175.000 a Catalunya. Famílies desesperades que, a sobre, senten dir al Conseller d'Empresa i Ocupació que "més de la meitat dels aturats no tindran mai feina". Amb raó, una responsable de Càritas explicava aquest novembre com se senten les persones que van a demanar ajuda: “Senten angoixa, ràbia, frustració, impotència, inseguretat, inestabilitat i vergonya per haver de demanar”.

En un escenari desolador com aquest, on el govern es preocupa més per retallar impostos a les grans fortunes que per garantir i ampliar els drets socials com l'educació i la salut, m'és impossible imaginar-me un escenari on no hi hagi violència. Ho intento, però no puc. I, quan passi, no serà perquè les organitzacions polítiques i moviment socials s'hagin radicalitzat, ja que aquests coneixen quines eines utilitzar per a pressionar el govern, sinó per part d'aquesta gent desesperada, que sense tenir possibilitat de decidir el seu propi futur optaran per desfogar la seva ira amb els causants d'aquesta situació: Les grans entitats bancàries i els partits polítics que governen o han governat al seu dictat.

Què passarà un cop esclati la violència? A Catalunya no estem tant lluny dels avalots de Londres. Només cal una guspira. Un banc cremat o un jove apallissat per la policia. Qui sap. Potser un altre pare que es suïcidi després de demanar l'enèsima ajuda als serveis socials. Potser un altre mort per culpa de les retallades.

Ara més que mai, ens caldrà molta pedagogia i capacitat de difondre la informació per evitar que aquesta desesperació general acabi amb tragèdia. Cal denunciar clarament que la culpa de tot plegat és del sistema capitalista neoliberal on ens han posat les grans corporacions bancàries i els partits polítics que es sotmeten a la seva voluntat. I que hi ha alternatives. I que són possibles. És hora de coordinar-nos políticament i socialment, abans no hi hagi una autèntica guerra social en la qual, desgraciadament, guanyaran els que tenen el poder, les armes i els mitjans de comunicació.

Ara que ETA ja no matarà més

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Sun, 23 Oct 2011 19:30:00 +0000

Mai ha estat fàcil escriure un article sobre el País Basc. El conflicte polític i social provocat per la negació del dret de decidir d'aquest poble és molt llarg i complex (tant d'entendre, com d'explicar). Caldran molts anys d'estudi, molts llibres i molts reportatges per arribar a tenir una idea veraç i completa de les causes, els fets, els protagonistes i les conseqüències del conflicte. Aquest article, doncs, no és més que un petit comentari de tot el que ha passat i encara passa en aquell país. Una petita reflexió personal sense cap altra pretensió.

Parlem primer de les víctimes que ha causat el conflicte. El setmanari La Directa ha estat dels pocs mitjans de comunicació que han publicat les dades completes: Durant tot aquest temps, ETA ha matat 829 persones i n'ha ferit 2.596 en un total de 3.391 accions armades. D'altra banda, l'estat espanyol ha matat 470 persones, n'ha detingut 30.000, n'ha empresonat 16.000 i n'ha torturat 7.000, a més d'il·legalitzar qualsevol partit que fes seu el programa polític de l'esquerra independentista basca. No cal que digui que són uns números esgarrifosos.

La setmana passada, ETA va anunciar que cessava definitivament l'activitat armada. La decisió es va produir després que l'esquerra independentista basca dugués a terme un procés de debat intern, molt llarg i molt seriós, sobre les formes de lluita que s'havien d'utilitzar en el context actual. Durant aquest procés de debat, diverses personalitats internacionals, protagonistes d'altres processos de pau, van aportar les seves experiències i els seus coneixements. Aquest intercanvi d'informació i la mateixa reflexió que van fer els militants abertzales van forçar un canvi d'escenari que fa anys semblava impossible:

L'esquerra independentista basca va decidir optar per vies exclusivament democràtiques i expressar el seu rebuig a qualsevol tipus de violència, inclosa, també, la que duien a terme alguns dels seus membres: D'una banda, la violència als carrers (l'anomenada kale borroka); de l'altra, la lluita armada (és a dir, ETA). Aquesta decisió ha estat fonamental. Hem de tenir-ho molt clar: ETA no hauria acabat mai per la via de la repressió policial i judicial. Aconseguir una arma i disparar a algú al clatell és, desgraciadament, molt senzill. ETA ha acabat perquè així li ho ha exigit l'esquerra independentista basca.

Això ens porta al segon element del qual vull parlar. Durant molt de temps, el conflicte entre Espanya i el País Basc s'havia enquistat a causa dels milers de víctimes acumulades. Tothom esperava que fos l'altre qui fes el primer pas. Qui ha trencat aquest cercle viciós ha estat l'esquerra independentista basca. Els abertzales han fet seu un concepte importat d'altres experiències internacionals: El concepte de la unilateralitat. Aquesta decisió és la que per mi té més importància, per la valentia i el coratge que ha significat prendre-la. Significa que el que faci l'adversari no afectarà a la seva estratègia política. A partir d'ara, és el poble basc qui posa les condicions per a resoldre el conflicte i avançar cap a la pau.

Quan entens que els teus objectius polítics només s'aconseguiran si són recolzats per la majoria de ciutadans del país, també entens que l'estratègia utilitzada ha de ser compartida per la majoria de ciutadans del país. Si per mantenir una estratègia renuncies a aconseguir els objectius, la teva tasca no només no és útil sinó que és contraproduent. Crec que aquesta reflexió ha estat determinant per què el moviment abertzale decidís emprendre aquest camí.

Iniciar aquest procés cap a la pau no ha estat ràpid, ni gens senzill. Ha comportat discussions internes i a la vegada repressió per part d'Espanya. Però al País Basc, els militants de l'esquerra independentista no només es dediquen a fer manifestacions, a anar als bars del rotllo o a vestir d'una manera determinada. Al País Basc fa molt de temps que fan política seriosa i han decidit anar a guanyar. Actualment, són la primera força municipal (per sobre de l'EAJ-PNV), governen a 120 viles i ciutats i a les properes eleccions autonòmiques podrien arribar a ser la opció més votada.

Com sempre, el temps posa les coses al seu lloc. La gent que fa 10 anys defensaven aquesta via van ser titllats de traïdors i de no voler assolir els objectius polítics. Avui es demostra, una vegada més, que replantejar-se les tàctiques i les estratègies d'un moviment no és només sa sinó que és imprescindible. Espero que als Països Catalans, salvant les distàncies, traiem una conclusió important del que ha passat al País Basc: Que per guanyar cal prendre's la política molt seriosament i que cal adoptar les dinàmiques necessàries per assolir el suport d'una majoria social a favor de la independència i la justícia.

Independència i socialisme, és clar

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Fri, 16 Sep 2011 08:01:00 +0000

Els crits i les proclames no solen servir massa de res, a l'hora de convèncer els indecisos. Cal posar-se al lloc de l'altre per entendre quins dubtes té i com se li poden solucionar. La independència i el socialisme són dos grans temes que requereixen molt de temps i coneixements per explicar-los amb detall. Per tant, avui em limitaré a un argument que està de moda, és molt senzill d'entendre i tothom és capaç d'explicar: L'econòmic.

Aquest argument, que hauria de ser l'últim de tots en l'ordre de prioritats, és necessari perquè vivim en un moment històric anòmal i transcendental per al futur del nostre país i del món sencer: La crisi del model econòmic capitalista, que està en fallida des de fa anys, posa al punt de mira de tots els ciutadans -i encara més dels mitjans de comunicació- les alternatives que es puguin plantejar des de qualsevol sector. Paral·lelament, a nivell local, ens toca viure una crisi més, de tipus nacional, social i cultural. L'estat espanyol ha iniciat un procés de centralització i uniformització nacional que impossibilita el ple desenvolupament del poble català si no és en forma d'estat independent.

Així, doncs, parlem de números. Segons el Cercle Català de Negocis (entitat empresarial que s'ha dedicat en els darrers anys a estudiar els efectes econòmics de l'espoli fiscal a Catalunya) ha calculat que la diferència entre els impostos que paga la gent de Catalunya i la despesa total que fa l'estat en aquest territori és de 22.000 Milions d'euros (dades del 2008). Amb la independència, tots els impostos que paguem es gestionarien directament des de la Generalitat de Catalunya, cosa que significa que l'actual pressupost de 39.700 Milions d'euros (dades del 2010) es convertiria en 61.700 Milions d'euros. Un 55% més en relació al pressupost total actual de la Generalitat.

Per si no sou capaços d'entendre què significa això a la pràctica, en aquesta taula teniu un exemple de les coses que es podrien finançar tan sols amb els diners de l'espoli fiscal d'un sol any (broma de les pistes de bàsquet inclosa):

Elaboració: Cercle Català de Negocis.

Però no ens quedem només aquí, perquè a més de voler una nació lliure també la volem socialment justa. Podríem parlar de moltes mesures econòmiques de caràcter socialista, però em centraré només en una que no té discussió possible: El control de l'evasió fiscal. O el que és el mateix, vigilar que les grans fortunes no estafin impostos a hisenda. Segons el setmanari La Directa l'evasió fiscal dels més rics de Catalunya és de 16.000 Milions d'euros. Tan sols controlant que les grans fortunes no estafin a l'estat els impostos que tenim actualment, el pressupost de la Catalunya lliure i socialista arribaria a 77.700 Milions d'euros. Un 95,7% més en relació al pressupost actual.

Elaboració: Pròpia a partir de les dades del CCN i La Directa

Aquests números no són exactes, ja que no té en compte l'increment d'impostos actualment en desús o pràcticament inexistents cap a les grans fortunes, com l'impost de patrimoni (que han ressuscitat per la campanya electoral espanyola), l'impost que grava pisos buits per a fomentar la venda i lloguer d'immobles, l'impost sobre les transaccions borsàries especulatives i un llarg etcètera. A la pràctica, doncs, estaríem parlant d'alguns Milions d'euros més.

Veient la simulació del Cercle Català de Negocis i l'increment de pressupost que significaria controlar l'evasió fiscal dels súper-rics, només ens queda fer volar la imaginació per a adonar-nos del país que podem construir si ens ho proposem. Tenim un deure històric amb la nació catalana i amb la resta de nacions de la Terra. Alliberem-nos d'una vegada d'aquests dos mals que ens escanyen (Espanya i el capitalisme). Canviem el món.

Com va dir un savi: "No oblideu mai que si ens aixequem ben d'hora, i penquem, sense retrets, sense excuses, creieu-me que aquest és un país imparable".

Per cert, segons un estudi publicat el 2008, el dèficit fiscal del País Valencià l'any 2005 era de 2.168 Milions d'euros i el de les Illes Balears de 3.887 Milions d'euros. La independència queda lluny, encara, per la resta de Països Catalans, però no patiu que un cop vegin que bé que ens ho muntem, no tindran cap mena de dubte: Independència i socialisme!

On és el dret a l'habitatge?

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Sat, 30 Jul 2011 22:29:00 +0000

Avui han desnonat una altra família a la ciutat de Barcelona. Una ordre judicial va donar la raó al banc que els havia concedit la hipoteca i els han fet fora de casa. Els pares, per sorpresa, s'han quedat a l'atur i la mainada encara no té edat per treballar. Fa un parell d'anys, no s'ho haurien pogut ni imaginar: S'han convertit en pobres i estan al carrer.

Com ells, 10 famílies són desnonades cada dia a la ciutat de Barcelona, mentre a la vegada hi ha 80.000 pisos buits. 10 famílies que es queden sense casa per no poder pagar la hipoteca. 10 famílies que, a sobre de quedar-se sense casa, mantenen el deute amb l'entitat bancària, que els segueix exigint els diners que van demanar per poder exercir el dret a l'habitatge. Centenars d'euros al mes, que ja no poden pagar, per un pis que ja no tenen.

Com hem arribat a aquest punt? Es podria pensar que el dret a l'habitatge no és un dret reconegut legalment per l'ordenament jurídic estatal i internacional, però sí que ho està. El dret a l'habitatge està regulat per la Declaració Universal dels Drets Humans, pel Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals i per la Constitució Espanyola.

Declaració Universal dels Drets Humans. Article 25: "Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, en especial l'alimentació, la vestimenta, l'habitatge, l'assistència mèdica i els serveis socials necessaris..."

Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Article 11: "L'estat està obligat a fer tot el possible per impedir els desnonaments forçats per motius econòmics."

Constitució Espanyola. Article 47: "Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d'acord a l'interès general per impedir l'especulació."

Així doncs, la llei protegeix les famílies i els garanteix un habitatge digne? La resposta, desgraciadament, és que no. Durant molts anys -fins l'esclat de la crisi actual- els governants han ignorat aquestes lleis superiors i han actuat pensant que el mercat és capaç d'autoregular-se, fins al punt que creien que era innecessària una legislació referent al preu -per exemple- de l'habitatge. A causa d'això, els bancs han pogut inventar-se un negoci molt lucratiu, complex i immoral: L'especulació immobiliària.

Des de fa aproximadament una dècada, les entitats bancàries s'han dedicat a comprar i/o construir pisos i més pisos, posant-ne molt pocs a la venda per tal que el seu preu pugi, seguint la llei capitalista de la oferta i la demanda (segons la qual, com menys quantitat de producte, més car és). Però és clar, arriba un punt on la gent no pot pagar el preu desproporcionat que diuen que val un pis.

I aquí és on entra en joc el crèdit: El bancs ofereixen crèdits a les famílies de tal manera que no s'han de preocupar per pagar-ho tot de cop, sinó que poden pagar l'habitatge en terminis cada cop més llargs. Ara ja se'n fan a 40 anys amb capacitat de passar-ho en herència als fills!

No cal dir, suposo, que això és una violació flagrant dels drets fonamentals de les persones, ja que no pot ser que per exercir un dret fonamental hagis d'estar pagant una quota pràcticament vitalícia a una entitat bancària privada que ha especulat amb el preu d'aquest dret.

Per cada persona sense sostre a Catalunya hi ha 100 pisos buits tancats per especular (font). Fins que no hi hagi lleis que prohibeixin l'especulació immobiliària i garanteixin, a la pràctica, l'accés a l'habitatge de totes les persones, no pararem de veure casos dramàtics de gent que es queda sense casa per no poder pagar hipoteques desproporcionades.

Publicat a: Canal Solidari

Parlem clar sobre #parlamentcamp

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Wed, 15 Jun 2011 14:46:00 +0000

Escric aquest apunt amb caràcter d'urgència. Els fets d'aquest matí davant del Parlament són prou complexos com per opinar-ne amb un twit o un comentari al Facebook i quedar-se tan amples. De cop i volta, i sense saber ben bé com ha passat, aquella protesta pacífica i exemplar a la qual tots els mitjans de comunicació van dedicar elogis durant setmanes s'ha vist tacada per l'actuació d'unes quantes persones. És que ningú es pregunta per què?

Reculem només unes hores. Ahir a la nit, Miren Etxezarreta i Arcadi Oliveres feien una xerrada davant de milers de concentrats davant del Parlament. Punt per punt van enumerar les causes de la crisi i els seus responsables, i van fer una crida, com ha passat en totes les protestes d'indignats, a la resistència no-violenta i a no caure en provocacions. Tothom aplaudia. A ningú se li passava pel cap que una actuació violenta aportaria res de bo al moviment.

Aquest matí, tal com es veu a la foto, milers de persones s'han concentrat davant del Parlament de forma pacífica. La consigna era clara i exemplar: Fem una cadena humana per evitar que el Parlament aprovi els pressupostos de les retallades, el pas previ a una llei injusta i il·legítima com la Llei Òmniubus, que pretén aprovar 600 articles de més de 80 lleis de cop, sense debat ni possibilitat de votació punt per punt. En el cas que ens intentin desallotjar per què els diputats passin, fem ús de la resistència no-violenta, agafem-nos els uns als altres, que ningú caigui en provocacions. Encara que ens apallissin, com van fer a Plaça Catalunya, no responguem amb violència.

Fins aquí, com sempre. Però aquest matí alguna cosa no ha passat com havia de passar. Mentre el 99% dels manifestants es mantenien no-violents, un grup molt minoritari que ha actuat per lliure s'ha dedicat a perseguir, increpar, embrutir, insultar i fins i tot empènyer alguns dels diputats que volien entrar al Parlament. Hem de dir les coses clares: Uns quants impresentables s'han carregat la protesta de milers i milers de persones indignades. Ja n'hi ha prou. Qui vulgui desfogar la seva adrenalina que se'n vagi a fer-ho en un lloc on no hi hagi en joc el futur de les retallades socials. Per culpa seva avui els mitjans no parlen de retallades socials, ni de Llei Òmnibus, ni de la misèria que està provocant la crisi neoliberal.

Dit això, però, he de dir unes quantes coses més. En primer lloc, que és lamentable veure com, quan una revolta social es fa en un altre país, els mitjans de comunicació l'elogien i n'expliquen les causes que la han provocat (manca de serveis socials, manca de participació democràtica a les institucions, etc.), encara que sigui violenta. Però quan la revolta és aquí, l'anàlisi objectiva se'n va en orris i les portades són ocupades per anècdotes que no tenen res a veure amb la naturalesa del moviment. Els mateixos mitjans que, quan centenars d'aficionats del Barça destrossen les rambles per a celebrar títols s'afanyen a aclarir que són una minoria del barcelonisme, ara estan generalitzant de forma indiscriminada i injusta.

En segon lloc, entenc que els mitjans de comunicació expliquin que alguns parlamentaris han estat tacats amb pintura. I repeteixo, és una conducta que especialment avui calia evitar, rebutjar i condemnar. El que no entenc, però, és que fins a dia d'avui encara no hagin dedicat totes aquestes portades a explicar amb detall la macro-llei de les retallades i les privatitzacions (la Llei Òmnibus), que a través dels pressupostos és el tema que avui s'anava a discutir al Parlament i que portarà problemes socials molt més greus que no els que hi han hagut aquest matí.

En tercer lloc, continuant amb el sensacionalisme d'alguns mitjans, és lamentable veure com cauen en el truc del número de ferits, sense entrar-hi en detall. La majoria diuen els mateixos números: 36 ferits, 12 d'ells Mossos d'Esquadra. El que no diuen (tret d'excepcions com VilaWeb) és que tots els mossos han rebut l'alta al mateix lloc dels fets. Com que la tònica general ha estat absolutament pacífica, s'han d'empescar estratègies per poder dir "12 mossos han hagut de ser atesos pels serveis mèdics". Efectivament, els han atès per dir-los que no tenien res. El que sol passar en una protesta pacífica.

En quart lloc, avui ha passat una altra cosa que no havia passat fins ara: Unes quantes persones han increpat i dificultat la tasca dels mitjans de comunicació. No em puc creure que siguin membres del moviment dels indignats. Des del principi, els indignats han ajudat als mitjans de comunicació i han estat absolutament transparents. Fins i tot s'han retransmès la majoria d'assemblees i actes en directe per internet. Espero que identifiquin tots i cadascun dels responsables dels actes vandàlics que hi ha hagut avui, així veurem si realment són indignats o infiltrats, com ja s'està denunciant per Twitter.

Per acabar, una reflexió: Per què el moviment continuï després del que ha passat avui, ha de ser capaç d'evolucionar i trencar estigmes. Hi ha d'haver un objectiu clar i comú. Jo fa dies que ho tinc clar: Un referèndum.

Cal exigir un referèndum sobre la Llei Òmnibus. Cap partit portava al seu programa electoral una macro-llei per a avalar les retallades i un llarg procés de privatitzacions i liberalitzacions de serveis públics. Per tant, no poden excusar-se dient que no sé quants milions de persones els van votar. No els van votar per això. Recentment, Islàndia i Itàlia han capgirat la seva situació política forçant un referèndum. Aturar un Parlament queda antidemocràtic, però la cosa és molt diferent si el que s'exigeix és un referèndum. Evolucionem. Convencem. Guanyem. Com Islàndia i com Itàlia. Exigim democràcia real.

Frases per a la reflexió (V)

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Thu, 28 Apr 2011 21:28:00 +0000

Tots els reculls de frases són especials, però aquest té un punt afegit. És el recull V. Per tant, aprofitant aquest meravellós doble sentit, us recomano que mireu "V de Vendetta" -si encara no ho heu fet- o que hi torneu, si ja la heu vist alguna vegada. És una bona pel·lícula per impregnar-se de la indignació que provoca viure en un país on es vulneren drets democràtics i s'enganya la població per què accepti retallades socials. Sí, avui toca indignar-nos.

Ningú és més esclau que aquell que falsament es creu lliure.
Johann Wolfgang von Goethe

Les grans obres les somien els genis bojos, les realitzen els lluitadors nats, les gaudeixen els feliços entenimentats i les critiquen els inútils crònics.
Proverbi rus

Després que el vaixell s'ha enfonsat, tot el món diu que sabia com s'haguera pogut salvar.
Proverbi italià

Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la vostra intel·ligència. Agiteu-vos, perquè necessitarem tot el vostre entusiasme. Organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la vostra força.
Antonio Gramsci

No vam néixer per resistir, ni per respondre. Vam néixer per guanyar, i guanyarem!
Arnaldo Otegi

Justifica les teves limitacions i et quedaràs amb elles.
Richard Bach

La veritable força es troba en l'acció, en l'assaig i en l'aprenentatge mitjançant l'error. No importa quins siguin els teus talents: només l'acció els dóna vida. Fes i aprendràs. L'acció és el camí que et portarà a realitzar els teus somnis, per impossibles que semblin.
Àlex Rovira

Donar exemple no és la principal manera d'influir sobre els altres. Es la única.
Albert Einstein

Tant si penses que pots, com si penses que no pots, tens raó.
Henry Ford

Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut.
Bertold Brecht

Si no ets part de la solució, ets part del problema.
Vladimir Ilitx Ulianov (Lenin)

Espero, siguis qui siguis, que t'escapis d'aquest lloc. Espero que el món canviï i que les coses millorin. Però el que espero per sobre de tot és que entenguis el que vull dir quan et dic que, encara que no et conegui, i encara que pot ser que mai arribi a veure't, a riure amb tu, a plorar amb tu o a besar-te, t'estimo. Amb tota la meva ànima, t'estimo.
Frase de la pel·lícula "V de Vendetta"

Moltes gràcies als que m'heu enviat frases a través de les xarxes socials i el correu electrònic.

--
Quico Pi de la Serra – Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

Tenir més de 1.000 amics al Facebook

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Thu, 31 Mar 2011 09:35:00 +0000

Fa un any i mig que vaig entrar a Facebook i aquest mes he arribat als 1.000 amics. 1.000 persones que em confien els seus pensaments, les seves fotos i alguna dada personal. No els conec a tots personalment; de fet, és molt possible que tingui amics al Facebook que mai veuré en persona. Però tant li fa. Per mi, el Facebook no serveix per això.

Quan vaig decidir entrar a aquesta xarxa social (enllaç), tenia molt clar que posava en risc la meva privacitat. Més encara, renunciava a una part important de la meva privacitat a canvi d'ampliar la meva xarxa social. Aquest és un preu alt, potser sí, però en qualsevol cas queda molt lluny del preu que havien de pagar els revolucionaris de no fa tant de temps, que pel sol fet d'intentar reunir-se amb un nombre reduït de persones en la clandestinitat, s'arriscaven a la presó, la tortura o la mort.

Avui en dia podem exercir el dret a reunió, simultàniament, amb milers de persones, a distància, sense necessitat de coincidir en el temps, amb recursos multimèdia, amb capacitat de discussió i debat, enllaçant informació interessant, descobrint afinitats polítiques en persones que mai t'hauries imaginat, etc. La capacitat de difusió del Facebook és extraordinària, superior a qualsevol altra eina que s'hagi inventat fins ara. Més que els cartells, els pamflets, les xerrades i els vídeofòrums. A Facebook, amb un moment, pots traslladar una idea a milers de persones.

Això vol dir que Facebook és actualment una eina de la revolució? No pas. De moment, la majoria de persones utilitzen la xarxa social per a penjar fotografies de borratxeres i viatges, per a parlar de televisió porqueria i de futbol, per a jugar a jocs inútils i perdre el temps. Sí, s'han de dir les coses pel seu nom: La majoria de gent utilitza el Facebook per a perdre el temps.

El Facebook és com una TV cooperativa. No hi ha un generador de continguts i milions d'espectadors. Hi ha milions de generadors de continguts, que al mateix temps són espectadors i difusors dels continguts dels altres. La vella idea de "jo ho explico a tres persones, aquestes tres ho expliquen a tres més i així anem fent fins que ho sap un munt de gent" no només es compleix sinó que es multiplica per 100 o per 200 (tant com amics tinguis). Per tant, l'eina podria ser extraordinàriament útil, però està mal utilitzada. De moment, seguint el símil amb la televisió, serveix majoritàriament per a fer-hi "Salsa Rosa", en comptes de servir per a emetre continguts de qualitat.

Com ho podem fer per a utilitzar el Facebook de forma responsable? És una pregunta que donarà per vàries tesis doctorals (n'estic segur). Però per no repetir la història de la televisió i aprofitar aquesta eina per deixar de comportar-nos com un ramat de xais, m'agradaria enumerar 10 punts molt senzills i fonamentals:

La informació que penges a Facebook és pública. No només perquè les condicions d'ús de Facebook li permeten publicar qualsevol cosa que hi passa per dins, sinó perquè qualsevol persona pot, voluntàriament o involuntària, publicar o difondre qualsevol cosa que hi pengis: Fotos, comentaris, dades personals, etc. Si és pública, doncs, és com si la tinguessis penjada a la façana de casa teva. Si et penses que tenint 200 amics i no acceptant gent que no coneixes protegeixes la teva privacitat, estàs molt equivocat.
Els comentaris al Facebook es poden malinterpretar de forma extraordinàriament fàcil. Per tant, cal anar amb molt de compte a l'hora de fer segons quins comentaris en calent. Moltes vegades ens pensem que per estar a la xarxa la cosa no molestarà tant, però no: Un comentari mal fet a internet és com un comentari mal fet en una roda de premsa. Mesura molt bé les teves paraules i tingues en compte que el mateix text es pot llegir de moltes maneres diferents.
No pengis fotografies d'altra gent sense el seu consentiment. Amb la teva imatge fes el que et doni la gana, però has de ser molt curós amb la imatge dels altres. El que a tu potser no et fa res que publiquin, potser a l'altre li molesta. De la mateixa manera que algun dia una altra persona pot penjar una cosa teva que no et faci gens de gràcia. Si només es tracta de compartir fotografies entre les persones que hi surten, no cal oferir l'àlbum a centenars de persones més.
Esborra el "soroll" del Mur. Moltes vegades, el contingut interessant es perd per invitacions a jocs, aplicacions, activitat recent, etc. Esborra del Mur tot allò que no tinguis un interès especial per què la gent ho sàpiga. Els clàssics "Jordi ha comentat al Mur de no sé qui" o "Pepet t'ha convidat a jugar a la granja de no sé què" no han de durar ni 5 segons al Mur. Així, la gent podrà llegir el que sí que importa en pocs segons, quan accedeixi al teu perfil.
Accepta només amistats de persones i entitats reals. Per tal que la informació que pengem tingui major difusió, podem acceptar amistat de gent que no coneixem personalment, ja que si la informació és pública tan li fa si tenim 200 contactes com 1.000. És pública. Ara bé, també cal anar amb compte amb no alimentar usuaris "espia" o intoxicadors, és a dir: persones o entitats que no existeixen. Si alguna persona o entitat ens vol agregar, que doni la cara. Cada cop hi ha més "trolls": Anònims que, intencionadament, intenten atraure l'atenció i la controvèrsia a través de missatges provocatius.
Posa't el nom i la imatge de perfil real. Tranquil, que la CIA i companyia ja et tenen fitxat pel sol fet de tenir Gmail i usuari al Facebook. L'únic que aconsegueixes posant-te una imatge i un nom fals és que la gent que et coneix i t'intenta buscar no ho pugui fer. Això és una llàstima, si pretens utilitzar la xarxa per a difondre continguts i no només per a xafarderies.
Fes clic a "M'agrada", quan t'agradi o estiguis d'acord amb alguna cosa. Sembla mentida, però anima molt veure que en un comentari hi ha un parell de persones que han fet clic a "M'agrada". Això estimula aquella persona a seguir difonent continguts o a seguir opinant sobre els temes, cosa que és bàsica per a crear una xarxa de coneixement. A part, també ajuda a deixar en evidència els comentaris contraris, ja que es veu qui té suports i qui es dedica a fer el troll.
Comparteix els enllaços que t'hagin agradat molt. És molt possible que si a tu t'ha agradat molt també agradi als que visiten normalment el teu perfil. No els neguis aquest coneixement. Ja veuràs com t'ho agraeixen amb uns quants "M'agrada".
Comparteix la informació que ningú comparteixi. A part de rebotar coses interessants, és bàsic per a les xarxes de coneixement la introducció de nous continguts. Sense això, la xarxa perd sentit i s'empobreix. Cada perfil ha de tenir un tret diferencial. Si tens informació privilegiada sobre els clubs d'escacs, sigues un introductor regular d'aquesta informació.
No t'oblidis d'explicar-ho tot a la gent en persona. La xarxa ha de facilitar les relacions socials directes, no substituir-les. Qualsevol cosa que abans hagis compartit al Facebook farà avançar més ràpidament la conversa directa, que s'estalviarà introduccions i podrà aprofundir-se més que si no haguéssiu fet la lectura prèvia de la notícia o la visualització prèvia del documental, el vídeo o la pel·lícula.

El Facebook és una de les xarxes socials, però no tothom està al Facebook. Hi ha qui només té correu electrònic, hi ha qui només té Twitter, hi ha qui no té res. Cal tenir present que hi ha moltíssimes xarxes socials (electròniques i personals) i que cal ser present en tantes xarxes socials com sigui necessari per arribar absolutament a tothom. Mai saps quina persona serà la decisiva per tombar la balança a favor de canviar el món.

M'he donat de baixa de Solidaritat Catalana

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Sun, 20 Feb 2011 12:20:00 +0000

Escric aquestes línies per explicar públicament el motiu de la meva baixa com a adherit a Solidaritat Catalana per la Independència, el partit que va liderar Joan Laporta i que tenia com a objectiu proclamar la independència al Parlament després de les eleccions del novembre passat.

Solidaritat Catalana es va presentar davant de tothom com una coalició que tenia un objectiu únic: Presentar-se a les eleccions al Parlament per obtenir majoria absoluta, proclamar la independència de Catalunya i tot seguit dissoldre's com a partit per a convocar noves eleccions. Per tant, una de les primeres decisions que es van prendre va ser que no es posicionaria en cap altre aspecte que no fos estrictament el de la independència: Ni temes socials, ni temes ecològics, ni temes locals. Això era imprescindible per tal que gent de tots els àmbits socials i ideològics s'unissin per a defensar un objectiu comú: La llibertat de la nació catalana.

Dos dies després de les eleccions i d'haver aconseguit quatre diputats al Parlament, per sorpresa, els dirigents de Solidaritat Catalana van fer públic que presentarien el partit a les eleccions municipals, i que, per tant, a partir de llavors havien de tenir un programa social, ambiental i local, com tenen tots els partits convencionals. És a dir, van decidir unilateralment fer el pas per convertir la coalició unitària amb un partit com qualsevol altre. Aquest no és el projecte que ens van vendre al principi, em sento enganyat i utilitzat i és per això que he decidit plegar i fer-ho públic.

Publicat a:
Diari de Girona

El Punt
Setmanari La Garrotxa
La Comarca d'Olot

Sobre SI a les municipals 2011

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Sat, 04 Dec 2010 00:50:00 +0000

Sorpresa. Dos dies després de les eleccions al Parlament de Catalunya, Alfons López Tena ha anunciat en una entrevista que “des de la direcció hem autoritzat que SI es presenti a les eleccions municipals ”, allà on els militants ho creguin convenient. Per tant, si la majoria dels adherits del municipi ho volen, Solidaritat Catalana es presentarà a les eleccions d'aquell poble.

La sorpresa no és només perquè aquesta decisió no s'ha pres de forma democràtica, iniciant un debat entre la militància i deixant que aquesta voti si considera oportú que SI presenti a les municipals, sinó també perquè em sembla que no té res a veure amb l'objectiu que ens van presentar i que vam votar tots els adherits de la coalició a la 1a Convenció Nacional: Assolir la majoria absoluta al Parlament de Catalunya per a proclamar la independència de forma unilateral la propera legislatura.

Quina utilitat té, presentar-se en unes eleccions municipals? Els Ajuntaments són òrgans de gestió de recursos a nivell municipal, que decideixen quines polítiques dur a terme al seu municipi dintre les seves competències i que planifiquen quin model de poble volen construir. Amb quin programa t'hi presentes? Hi ha una diferència bàsica, amb les eleccions al Parlament: Al Parlament hi pots proclamar la independència o fer oposició per tal d'assolir la majoria absoluta en un futur. Però en un municipi no hi pots proclamar pas, la independència...

Si el que es pretén és tenir més ressò, per què no s'estableixen trobades periòdiques dels parlamentaris amb el territori, per tal de contrastar i denunciar públicament les mancances que existeixin? Per què no es potencia que els nuclis locals difonguin la tasca que faran els parlamentaris? Per què no es potencia la feina de carrer, anant a parlar amb tots els sectors socials, per tal de convèncer-los que votin la independència les properes eleccions al Parlament? (que són les úniques que valen, en aquest tema)

En el cas que SI es presentés en un municipi i aconseguís la majoria absoluta, què faria durant els següents quatre anys, en els quals hauria de decidir quines polítiques de gestió del municipi dur a terme? La gestió de les llars d'infants seria pública o privada? I la política de gestió de residus, quina seria? L'IBI s'apujaria o s'abaixaria? En quins supòsits? Quin model de policia local implantaria? Tots aquests temes obligarien a SI a tenir un programa polític, cosa que sempre s'ha evitat perquè SI només s'ha creat per a proclamar la independència. No per a ser un partit tradicional més.

I en el cas que obtingués representació però no majoria absoluta? Quin tipus d'oposició faria? “Volem la independència” i prou? És possible que els altres partits diguessin “nosaltres també, i què?”, perquè hi ha moltes seccions locals independentistes. La cosa es quedaria aquí. En quin supòsit faríem alcalde algun candidat d'un altre partit? En el cas que es proclamés independentista? En el cas que volgués aprovar-nos una moció independentista? I si n'hi ha dos? A quin es beneficiaria? Al que prometés més democràcia? Al que prometés més serveis socials? Això, altra vegada, portaria a un debat de gestió i d'ideologia política. El tipus de debat que dintre la coalició sempre s'ha evitat per tal que partits com el PSAN i Democràcia Catalana puguin anar plegats per a fer un front independentista.

Doncs no: “La direcció” ha decidit obrir les portes a presentar-se a l'òrgan de gestió municipal. Una decisió que, tard o d'hora, farà posicionar ideològicament els nuclis de SI. Aquesta decisió no es comprèn si no és que “la direcció” ha decidit transformar la coalició en un nou partit polític, amb programa polític propi (no només d'independència, sinó de gestió), que caldria homogeneïtzar durant una Convenció Nacional més endavant. Si no, com s'explica?

Aquesta setmana, són molts els simpatitzants de la CUP (jo el primer) que s'han posat les mans al cap. De cop i volta, veiem que la opció “unitària” i “transversal” de l'independentisme al Parlament ha decidit -des de dalt- fer forat a les institucions municipals. No cal ser gaire intel·ligent per veure que l'aparició de SI en el panorama municipal debilitarà opcions independentistes com la CUP. Llavors, què hem de fer els simpatitzants de la CUP? Fins ara, era compatible fomentar un front independentista al Parlament i una candidatura transformadora als ajuntaments. Ara ja no.

“La direcció” de Solidaritat Catalana ha decidit fer un pas polèmic que sens dubte portarà a una divisió ideològica de la coalició. Espero que partits com el PSAN o El Verds – Alternativa Verda s'oposin frontalment a la participació en unes eleccions municipals, ja que significaria allunyar-se d'allò que entre tots vam decidir que seria l'únic objectiu de la coalició. Espero que gent com la Núria Cadenas i en Josep Guia, els quals em mereixen molt de respecte, facin rectificar aquesta decisió abans no es comenci a produir aquesta divisió interna que significaria el fracàs del projecte, en tant que haurà deixat de ser totalment transversal.

Eleccions catalanes 2010

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Mon, 29 Nov 2010 02:23:00 +0000

Ja està. Davant la crisi capitalista i la retallada d'autonomia més gran de les últimes dècades, la població de Catalunya ha optat per llançar-se als braços de Convergència i Unió. Avui, amb una participació del 60%, CiU ha aconseguit 62 diputats i s'ha quedat a només 6 de la majoria absoluta.

Al seu darrere, amb la meitat d'escons, s'hi troba el PSC (28), amb el pitjor resultat de la seva història; el PP (18), amb el millor resultat de la seva història; ICV (10), que només baixa dos diputats però pateix una anada i vinguda de votants considerable; ERC (10), que perd més de la meitat dels vots i tard o d'hora es plantejarà ressuscitar Josep-Lluís Carod-Rovira; SI (4), que irromp al Parlament amb Joan Laporta al capdavant; i C's (3), que es manté igual, però amb un augment de 15.000 vots.

Fent un cop d'ull a l'arc parlamentari, el primer que xoca és que la majoria de diputats ha deixat de ser de partits d'esquerres o de centre-esquerra (-22 en relació al 2006) per passar a ser partits de dretes o de centre-dreta (+18). En total, 48 i 80 respectivament. Dic que xoca perquè l'estudi del CEO d'aquest mateix mes indicava que la població catalana es considera majoritàriament d'esquerres o centre-esquerra (53,3%), enfront a només un 14,6% que es declarava de dretes o de centre-dreta. És a dir, no és que la gent s'hagi tornat més de dretes aquest últim mes, sinó que -paradoxalment- CiU els ha inspirat més confiança per a tirar el país endavant els propers 4 anys.

La segona cosa rellevant que veiem a simple vista és que CiU no podrà governar sola, sinó que haurà de mantenir pactes (públics o discrets) amb PSC, ERC o PP. El PSC el descartaria pel fet que si vol tornar a aspirar a ser una alternativa de govern no es pot conformar a ser una crossa del gegant convergent. El debat real, crec, es troba entre pactar amb el PP o amb ERC. El PP té a favor que governarà Espanya i els pot oferir tractes a curt i mitjà termini. ERC té a favor que la relació Catalunya-Estat espanyol està en una situació d'atzucac i això el 70% dels votants convergents ho saben.

Si és cert que CiU ha decidit optar finalment pel dret a decidir, pensarà a llarg termini -més enllà d'aquesta legislatura- i pactarà amb ERC, encara que sigui en secret, per assegurar-se la governabilitat a canvi d'un full de ruta sobiranista. Anirà bé tenir quatre diputats emprenyadors que aniran recordant, debat rere debat, que només amb la independència sortirem d'aquest atzucac. Solidaritat Catalana per la Independència haurà d'exercir de “poli dolent” de l'independentisme, mentre que Esquerra haurà de gestionar el “mentrestant” amb Convergència fent de “poli bo”.

De les trenta candidatures que s'havien presentat, només 7 han obtingut almenys un diputat. Comento algunes de les candidatures que han quedat darrere seu:

Plataforma per Catalunya: Amb 75.321 vots (2,42%). Ha quedat a les portes d'entrar al Parlament per la circumscripció de Barcelona. A Olot tenim un regidor d'aquest partit infecte, que va obtenir 800 vots, bastant lluny dels 382 que ha aconseguit aquesta vegada. Això demostra la volatilitat del vot racista i amb quina facilitat es desmobilitza o canvia de partit.

Reagrupament: Amb 39.922 vots (1,28%). Em reafirmo en el que vaig escriure el juny de 2009, quan Joan Carretero va anunciar que es presentaria a les eleccions després d'escindir-se d'Esquerra. Els resultats han estat insuficients malgrat la feinada de les seves bases per obtenir el millor resultat possible.

Ciutadans en Blanc: Menys d'un 1%. La iniciativa per fer que el vot en blanc computi al Parlament encara no s'ha donat prou a conèixer. Hi ha hagut 92.300 vots en blanc que no han anat a parar a la seva candidatura, que només n'ha aconseguit 18.600. Tot i així, la suma no deixa de ser significativa: 110.000 persones han votat en blanc. Més que no han votat C's o SI.

Els Verds – Alternativa Verda i PACMA: Encara no entenc per què es presenten aquestes dues candidatures, si no és per debilitar premeditadament els resultats de partits com ICV-EUiA. Són 39.000 vots que segur que li anirien molt bé per tirar endavant pràcticament el mateix que ells proposen.

Des de baix (i en menor mesura PCPC): Una de les decepcions de la nit, tot i que es veia a venir. El seu plantejament contrasta amb el de la CUP, que defensant pràcticament el mateix programa va decidir aplaçar la seva candidatura a unes eleccions autonòmiques fins que tingués una expansió territorial consolidada i una base consistent per a fer-hi front. És una llàstima haver cremat gent molt vàlida per un projecte que naixia prematur des d'un principi. Esperem que aquestes experiències conflueixin en un mateix projecte en un futur no gaire llunyà.

Cori: Res a dir. En un moment de mediocritat política no calen més frikis, cal gent que treballi dur, amb intel·ligència i pensament revolucionari per a tirar endavant el país.

Partit Pirata: Ha servit per fer propaganda d'un tema important com és els drets dels ciutadans a la xarxa o en tot allò que faci referència a la tecnologia, però no gaire més. La gent no els considerava com una ramificació del moviment dels drets civils i polítics, sinó com un partit friki més. Passades les eleccions haurien d'aprofitar el ressò mediàtic que ha tingut presentar-se per a tirar endavant un moviment ciutadà en defensa d'aquests drets. Els partits parlamentaris acabaran assumint el seu programa.

UPyD i Alternativa de Govern: No hi ha tants espanyolistes a Catalunya com per mantenir tantes inicials: PP, C's, PxC, UPyD, AG... És un bon senyal. Tot i així, déu n'hi do com s'han mobilitzat. Això és que perceben que l'independentisme creix i que han de fer-hi alguna cosa per evitar-ho.

Dels que queden per sota, poca cosa a dir. Estem parlant de partits que han tret menys de 2.000 vots a tot Catalunya, per tant, gairebé irrellevants. Dels que queden per amunt, caldrà esperar-nos a finals d'any per veure com es desenvolupa l'aritmètica parlamentària.

En un país anormal com el nostre, amb dues variables polítiques a tenir en compte (nacional i social) no podem esperar que la població reaccioni de la manera que seria raonable. La gent amb prou feines entén què està passant. En resum, crec que la gent ha votat en clau identitària i de càstig amb el govern anterior. La pinça que puguin fer ERC i SI a CiU en els propers quatre anys serà decisiu per al futur del país.

Ara més que mai caldrà pressionar a Convergència i Unió (des de dins i des de fora): Per què no continuï la ofensiva neoliberal que estem patint, per què no reculi en les poques coses que s'havien aconseguit a nivell social aquests darrers anys i per què s'apunti d'una vegada per totes al full de ruta independentista. Els propers 10 anys són decisius. No els podem perdre.

L'èxit dels lipdubs

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Tue, 02 Nov 2010 23:01:00 +0000

Fer la revolució no és atractiu. Es veu que el rentat de cervell que han inculcat els poderosos a la població -amb l'ajuda dels mitjans de comunicació i un sistema educatiu esclau de la seva història- ha fet oblidar que, si el món és actualment molt més just que fa dos mil anys, no és per art de màgia sinó per les revolucions socials que s'han anat produint. Tristament, però, el terme revolució s'ha degradat, relacionant-lo amb caos i violència, fins el punt que a hores d'ara la immensa majoria de la població diu que està en contra de les revolucions... Però bé, tothom vol canviar el món, oi? Doncs diguem-n'hi així.

Aquest canvi terminològic, per més que sigui injust amb els revolucionaris del passat (que a partir d'ara es recordaran com aquells que van voler "canviar el món"), ja és una realitat. Els que ens considerem revolucionaris, perquè volem "canviar el món", hem d'adaptar-nos al nou llenguatge de la gent per tal de continuar fent arribar a la resta de persones el missatge que abans transmetíem amb unes altres formes: amb un altre vocabulari o amb uns altres símbols.

L'èxit dels lipdubs és una mostra més del canvi en les formes a l'hora de transmetre un missatge, una idea o un concepte. Com tots haureu pogut comprovar en la pròpia pell (i sinó fixeu-vos-hi), la majoria de debats no els guanya -desgraciadament- el millor contingut, sinó per la persona que hagi escollit la millor forma de transmetre el seu contingut als oients o participants. És trist, lamentable, indignant, preocupant, patètic, injust, irracional i llastimós. Però és així.

Els lipdubs són la última creació dels professionals de la publicitat. Un munt de persones que s'ajunten per cantar una cançó, sempre alegres, enmig de confeti, globus, coreografies i gent disfrassada. Els primers lipdubs eren una reproducció fidel d'allò que els EUA intentaven anomenar “el somni americà”. Un poble feliç i benestant que no s'ha de preocupar per qui gestiona què, ni com, ni amb quins interessos. Tot va bé. No preguntis com funciona. Sigues feliç...

Però mica en mica han anat sorgint altres lipdubs. Ara un per anunciar les Festes Majors Alternatives de Gramenet del Besòs, ara un altre per revaloritzar el Barri Vell d'Olot, ara un altre per la independència dels PPCC que ha assolit el rècord mundial de participació, ara un altre per la independència i el socialisme, etc. Tots ells han tingut un gran impacte social i s'han escampat molt ràpidament entre un munt de gent que normalment no s'interessa per aquestes coses. I els ha arribat el missatge, senzillament, perquè s'han utilitzat formes que connecten amb la gent.

Fa massa temps que el moviment revolucionari es preocupa més per mantenir-se fidel a les formes dels moviments revolucionaris d'altres segles que no pas per construir-ne de noves, adaptades a la societat actual, per tal d'assolir els seus objectius de fons. Aquest llast que arrosseguen la majoria d'organitzacions autoanomenades revolucionàries ens fa perdre un munt de temps havent de justificar, a més del fons, la forma que utilitzem. Coi, per què no assumim d'una vegada les eines publicitàries i de difusió que sí que funcionen?

Per sort, hi ha gent que s'ha adonat que amb un simple vídeo es convenç a molta més gent que fent servir les típiques estratègies de guerrilla i grup minoritari que hem utilitzat durant tants anys (a vegades perquè no hi havia alternativa, a vegades per desconeixement). Per canviar la societat necessitem gent que inspiri confiança i seriositat a aquesta massa social que mai llegeix els nostres pamflets, que mai va als nostres actes, que mai va a manifestacions i que mai visita les nostres pàgines web. Hi ha un tou de gent, la majoria, que no farà mai cas a qualsevol cosa que digui un “antisistema”, però sí que en farà si li diuen els experts, els professors d'universitat o qualsevol persona amb americana i corbata que surti als Matins a TV3.

Podem deixar que els experts, els professors d'universitat i els encorbatats siguin “els altres”. O podem aprendre'n dels experts de la publicitat i començar a fer arribar el missatge a la gent. Tinguem lipdubs per canviar el món, tinguem experts per canviar el món, tinguem professors d'universitat per canviar el món, tinguem gent amb americana i corbata per canviar el món. O deixem-ho córrer.

--
Autòmates - Pacte amb Peter Pan

Banksy, l'art i llur prostitució

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Tue, 02 Nov 2010 00:53:00 +0000

Diu el diccionari que l'art és “Habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació”. I les arts plàstiques, en concret, diu que són el “Conjunt de les arts basades en la forma i el color: dibuix, pintura, escultura, etc.”. En aquesta definició, doncs, no s'hi compta ni la popularitat, ni l'acceptació per part del món acadèmic, ni la cotització d'aquest art en els mercats. Malgrat això, si alguna obra no compleix aquestes tres normes no escrites poca gent la considerarà una “bona” obra d'art. En el millor dels casos podrà aspirar a formar part d'algun moviment contracultural o alternatiu. En el pitjor, serà considerat un mer aficionat.

Per què la societat és tan reticent a considerar art moltes de les obres de gran qualitat que dia rere dia generen milers i milers de persones de tot tipus? Per què hi ha tan poca independència de criteri a l'hora de manifestar-se sobre una obra d'art? Per què la gent no és capaç d'escollir per ella mateixa quin tipus d'art li agrada i quin no, sense deixar-se arrossegar per la opinió majoritària del moment? Per què la gent sol pensar que una obra molt i molt cara és millor que una per la qual cap ric s'hagi interessat encara?

Fa un temps vaig descobrir les obres d'un artista de carrer que sí que gaudeix de reconeixement social. Es tracta de Banksy, un grafiter d'Anglaterra que utilitza la seva habilitat amb l'objectiu de fer reflexionar tothom sobre temes socials i polítics. Va començar escampant les seves creacions per les parets de Londres, on es va popularitzar, i a hores d'ara ja és conegut a tot el món gràcies a internet. Una de les seves obres més famoses és la silueta del noi que, com si llancés un còctel molotov, llança un ram de flors.

Aquest mateix artista, que actualment veu com les seves obres han passat de ser bretolades als carrers a ser objecte de negoci per l'elit de l'art mundial, ha presentat aquest mateix any un documental entorn a la seva figura: Exit Through the Gift Shop. El llargmetratge però, sorprenentment, no es centra en la vida del mateix Banksy (si més no explícitament) sinó en la de Thierry Guetta, un vídeoaficionat obsessionat amb l'art de carrer. Aquest, després d'intentar fer un documental sobre el tema on hi apareix Banksy, decideix crear la seva pròpia marca amb un tipus d'art popular, mediàtic i molt i molt comercial.

El documental sencer, d'una hora i mitja, està ple de dobles sentits i qui sap si d'aportacions autobiogràfiques del mateix Banksy. Acaba deixant el dubte de si realment existeix Thierry Guetta (no us suggereix un joc de paraules amb “Get a Thierry”?) o si la història és real, però en certa manera això és irrellevant. El que Banksy vol transmetre amb aquest llargmetratge és el rebuig a una forma d'entendre l'art, el rebuig a aquelles normes no escrites que ens impedeixen gaudir, crear i compartir tot l'art que ens envolta. Un crit a la reflexió que val la pena veure. Una obra d'art en si mateixa que, com les millors obres d'art, el millor no és el que s'hi diu, sinó el que s'hi suggereix.

--
Agraviats - Les coses

Fora el XQUE d'Olot

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Thu, 30 Sep 2010 21:11:00 +0000

La setmana passada va començar a córrer un d'aquells rumors que la gent fa córrer a vegades. Aquesta vegada es deia que a Kratter's s'hi instal·laria la famosa discoteca XQUÈ. La discoteca que entre els anys 1992 i 2007 es va guanyar molt mala fama a Calella de Palafrugell pel tràfic de drogues, les baralles i fins i tot les carreres il·legals que s'hi feien.

Però resulta que aquesta vegada el rumor era cert, i davant l'astorament de tots els veïns, dissabte passat van tornar a obrir el XQUÈ a Olot. El dia següent, no podia fallar, tots els senyals de trànsit de davant de la disco estaven trencats, a terra, i la policia havia hagut de retenir uns quants conductors que pretenien agafar el cotxe després d'haver-se fotut substàncies il·legals fins les celles. Hi ha qui diu que una discoteca així, a Olot, no durarà oberta fins Nadal. Pel bé del jovent i de la ciutat, espero que sigui veritat.

Publicat a:
La Comarca d'Olot
Setmanari La Garrotxa

La independència només és el principi

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Fri, 13 Aug 2010 21:30:00 +0000

Les consultes populars sobre la independència van ser un èxit de mobilització i conscienciació ciutadana, d'acord. La sentència contra l'Estatut va evidenciar que l'Espanya federal (no parlem de la confederal) és impossible, d'acord. La manifestació del 10 de juliol de 2010 va ser el clam independentista més gran de la història del poble català, d'acord. Els darrers estudis d'opinió (1, 2, 3) demostren que en un referèndum d'autodeterminació a Catalunya guanyaria el Sí, d'acord. La independència arribarà molt més aviat del que ens esperàvem, d'acord. Però:

1. La feina que ens haurà costat proclamar la independència de Catalunya no serà res comparada amb la feina que ens suposarà construir les estructures d'estat necessàries i omplir-les de les persones més capacitades per a tirar-les endavant. Ens caldrà molta gent i molt ben preparada, per fer que les institucions catalanes siguin les més ben gestionades, les més democràtiques, les més transparents i les menys corruptes. Així que val més que ens deixem d'hòsties, arraconem la política de resistència a la que ens hem acostumat i comencem a fer política real, política d'estat. Si encara no en sabem, ja en podem començar a aprendre, perquè tot això no ho faran els nostres fills, ho haurem de fer nosaltres.

2. Un cop assolida la independència, el sistema de partits actual quedarà caducat, ja que ara tenim 2 eixos a tenir en compte a l'hora de crear programes polítics -l'eix nacional (Catalunya/Espanya) i l'eix social (Esquerra/Dreta)- i amb la independència l'únic eix real serà el social. A la llarga, doncs, s'acabarà formant un gran bloc de dretes i conservador (PP, UDC i una part de CDC), un gran bloc socialdemòcrata neoliberal (PSC i una part de CDC i d'ERC) i un gran bloc d'esquerres i anticapitalista (ICV-EUiA-EPM, CUP i una part d'ERC). Cadascun amb els seus matisos i formes de presentar-se. Que la Catalunya independent sigui d'un signe polític o un altre, dependrà de la capacitat de cadascun d'aquests grans blocs de ser els primers en organitzar-se i guanyar-se la confiança dels ciutadans.

3. La justícia social no s'aconseguirà si qui assumeixi el poder comet l'error de construir el nou estat altra vegada a partir de la base neoliberal a la qual ens tenen acostumats els EUA i els estats de la Unió Europea, que és la mateixa que ens ha dut a la crisi econòmica actual i és la mateixa que està destrossant el medi ambient de forma gairebé irreversible. Només s'aconseguirà si el bloc que governa té molt clar que s'han de protegir, millorar i ampliar els serveis públics, la igualtat d'oportunitats i els drets socials, com l'educació, l'habitatge, la salut, el transport, el treball, l'accés al coneixement, etc. etc. I que existeixi -i triomfi- aquest bloc només depèn de la feina que siguem capaços de continuar fent d'ara en endavant. I ni és poca feina, ni els altres blocs ens ho posaran fàcil.

No podem permetre que l'auge polític, cultural i moral que estem vivint aquests darrers temps amb l'augment de l'independentisme s'aturi o disminueixi amb la proclamació d'independència de Catalunya. Nogensmenys, aquesta ha de ser un element motivador, un revulsiu per a la resta de la nació i per fer-nos afrontar amb molta més energia la lluita més important a la qual s'enfronta la humanitat aquest s.XXI: La superació del capitalisme per a construir un sistema social, econòmic i ambiental realment just i racional. Dintre d'Espanya no ho aconseguiríem mai. Que ho aconseguim quan ja en siguem fora només dependrà de nosaltres.

Publicat a:
CatalunyaDecideix.cat
Xarxa Independentista

--
Cesk Freixas - La samarreta

CUP: Que no es repeteixi la història

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Tue, 27 Jul 2010 01:50:00 +0000

L'esquerra independentista no ha trigat ni una setmana a rebutjar la proposta de la Solidaritat Catalana per la Independència. La CUP ja ha fet públic un comunicat on diu que al seu entendre "una única llista independentista sense un programa social i econòmic és impossible" i que "qualsevol projecte independentista ha de partir de l’àmbit dels Països Catalans".

D'aquesta manera, el referent polític de l'independentisme revolucionari manifesta el seu desacord amb les condicions que plantegen els promotors de la iniciativa i reafirmen la decisió de no presentar-se a les eleccions autonòmiques d'enguany per prioritzar les eleccions municipals espanyoles del 2011. Tot i així, també afirma que participarien en un compromís d'aquestes característiques "sempre que no hipotequés el nostre programa en defensa dels interessos de les classes populars" i que celebra "que el creixement de l'independentisme porti a la creació de plataformes que tinguin aquest objectiu com a prioritat".

La veritat és que crec que participar en una gran coalició per la independència en cap cas suposa hipotecar el programa polític de ningú, ans al contrari. Sense la independència tot aquest programa és impossible de desplegar. Per tant, el millor per a les classes populars és aconseguir la independència el més aviat millor.

Crec que la CUP, i l'esquerra independentista per extensió, ha perdut una oportunitat d'or no sumant-se a la proposta de la Solidaritat Catalana per la Independència. I parlaré en primera persona del plural perquè -per si algú no ho sap- he militat 8 anys a Maulets, 7 anys al SEPC (abans CEPC) i -encara que ja no milito a cap d'aquestes dues organitzacions- em continuo considerant part del moviment independentista i revolucionari.

En primer lloc, em temo que s'està repetint la història de l'11 de febrer de 2006, quan des de l'esquerra independentista vam convocar una manifestació a Barcelona una setmana abans que la unitària, convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir. La nostra es deia "Som una nació, autodeterminació!" i la seva es deia "Som una nació, tenim el dret de decidir". A la nostra manifestació hi van assistir 5.000 persones i a la unitària, 700.000. Evidentment, ens vam adonar del ridícul que havíem fet i des de llavors ens hem sumat a totes les manifestacions unitàries a favor del dret de decidir (o el que és el mateix, l'autodeterminació).

En segon lloc, em temo que hem perdut una bona oportunitat de formar part de la candidatura que demostrarà que el sistema de partits actual està caducat i que la fortalesa que creien -o deien- tenir no existeix. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya es demostrarà que es pot fer un forat a l'arc parlamentari i l'independentisme revolucionari no en serà partícep. Això posa les coses molt difícils a la CUP, si es vol presentar a unes eleccions supramunicipals abans de la independència del Principat.

En tercer lloc, em temo que la CUP encara no vol reconèixer públicament que la independència la aconseguirem per fases. La primera fase serà la proclamació d'independència de Catalunya, i més tard, després de molta feina dura, s'hi aniran sumant la resta de Països Catalans. La nació evoluciona a diferents ritmes, i hem d'aprofitar el ritme més accelerat del Principat per ajudar a accelerar el dels altres territoris. Això no ens ha de fer res dir-ho, escriure-ho i escampar-ho. Tristament és així.

En quart lloc, em temo que s'ha perdut una oportunitat d'or d'introduir el discurs de l'esquerra independentista al Parlament de Catalunya. Si la CUP s'hagués volgut integrar a la Solidaritat Catalana per la Independència, hauria pogut fer pressió per què les seves persones més vàlides anessin a un lloc de sortida a les llistes. Per tant, en cas que no s'assolís la majoria absoluta -com segurament passarà- la llibertat de veu i vot que tindrien aquest parlamentaris estarien "al servei de les classes populars", tal com demana la CUP. Si es rebutja la proposta, els qui ocuparan aquestes cadires de ben segur que seran independentistes, però de revolucionaris crec que no gaire.

I finalment, em temo que encara no hem entès que la independència serà forçosament amb un Principat integrat a la Unió Europea i a la OTAN -almenys al principi-. I no serà per elecció, sinó perquè així és com tristament estem ara mateix. Potser el poble català escollirà seguir igual, un cop tingui la capacitat per decidir-ho en referèndum -o potser no-, però el que està clar és que dintre d'Espanya segur que no sortirem ni de la UE, ni de la OTAN, ni del capitalisme, ni d'enlloc. I voler-ho aconseguir-ho tot a la vegada, com que és impossible, acaba esdevenint un impediment per què primer aconseguim una cosa, i després l'altra.

Salut!

Publicat a: Llibertat.cat

Articles relacionats:

Solidaritat Catalana per la Independència

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Mon, 26 Jul 2010 11:07:00 +0000

Fa encara no una setmana, es presentava en roda de premsa la proposta de crear una coalició independentista per tal de guanyar les eleccions autonòmiques del Principat en els comicis d'aquest novembre. La crida la feien Joan Laporta (ex-President del Barça), Alfons López Tena (de CiU) i Uriel Bertran (d'ERC), malgrat quedava oberta a tothom i no posava condicions, ni tan sols en la composició de les llistes electorals.

En aquell manifest, s'adreçaven explícitament a "Convergència Democràtica de Catalunya CDC, Esquerra Republicana de Catalunya ERC, Esquerra Unida i Alternativa EUiA, Iniciativa per Catalunya Verds ICV, Unió Democràtica de Catalunya UDC, Candidatura d’Unitat Popular CUP, Entesa pel Progrés Municipal EPM, Reagrupament Rcat i Democràcia Catalana DCat així com a d’altres partits i a tots els moviments socials que pensen que Catalunya ha de ser un Estat".

Analitzem en quin context es produeix aquesta crida:

Encara no dues setmanes abans s'havia produït la manifestació més multitudinària de la història del país, que en principi havia de ser únicament de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol però que va acabar sent un clam unànime per la independència. La mobilització massiva de la societat civil va demostrar que els polítics estan fora de joc: La gent ja no creu que sigui possible una Espanya federal, sinó que la única solució que hi ha és la independència.

Les darreres enquestes publicades -fins i tot per mitjans no partidaris de la independència, com El Periódico o La Vanguardia- demostren aquesta tendència a l'alça, reconeixent fins i tot que el Sí a la independència guanyaria clarament en un referèndum, superant l'imperatiu marcat per l'ONU al plebiscit de Montenegro (55% Sí). No és cosa de quatre pancartistes, doncs, sinó que a hores d'ara la majoria de ciutadans de Catalunya apostarien per aquesta opció, si se'ls preguntés en referèndum.

Tan sols quatre dies després de la crida, a més, s'ha conegut la sentència del Tribunal Internacional de Justícia en relació a la declaració unilateral d'independència de Kosovë, que marca un precedent històric importantíssim per avalar una hipotètica declaració unilateral d'independència al nostre país, ja que afirma amb rotunditat que "la llei general internacional no conté cap prohibició contra les declaracions d'independència". Si a això li sumem que el Tractat Internacional pels Drets Civils i Polítics, a l'Article 1, estableix que "Tots els pobles tenen dret a l'Autodeterminació", no queda cap dubte de quina seria la posició de la comunitat internacional a un procés pacífic i democràtic d'independència pel poble català. El dret internacional ens avala.

No podem passar per alt la credibilitat dels partits, que ha quedat absolutament qüestionada en els últims anys i que afavoreix la possible aparició de noves forces polítiques, especialment d'aquelles que siguin capaces de transmetre missatges senzills i fàcilment assumibles per tots els sectors socials: Des de la dreta conservadora fins l'esquerra revolucionària. La irrupció de la societat civil (periodistes, esportistes, actors, músics, escriptors, etc.) en aquesta crida pot ser una de les millors cartes a jugar contra el sistema partidista en el qual ja gairebé ningú creu.

A part d'això, però, és important la fórmula que han escollit per a tirar endavant la crida unitària: A diferència de la proposta de Joan Carretero, que passava per entrar tothom a un partit polític -Reagrupament-, en aquest cas es proposa crear una coalició de partits i moviments socials per a presentar-se a les eleccions de novembre, guanyar-les i proclamar la independència, que hauria de ser votada pel poble de Catalunya en un referèndum organitzat per la pròpia Generalitat. En aquest cas, ningú ha de deixar de militar a la seva organització per a formar part de la coalició: Unitat d'acció, sí. Dissolució de les organitzacions existents i renúncia als seus principis ideològics, no.

Dit tot això:

Si realment ens creiem que som una nació i que la independència és possible, hem de començar a exercir com a tal. Unitat d'acció en tot allò que fa referència a la llibertat del nostre poble. I si els partits actuals no són capaços de fer-ho, que sigui la societat civil qui els hi empenyi.

Tenir l'ex-President del Barça amb més èxits esportius de la història és un puntàs (tenint en compte la societat en la qual vivim). Tenir Alfons Lopez Tena, Uriel Bertran, Miquel de Palol, Joan Solà, Josep Guia, Arcadi Oliveres, Víctor Alexandre, Vicent Partal, Diego Arcos, Eulàlia Ara, Mossèn Dalmau, Núria Cadenes, Joan Carles Doval, Xavier Martínez, Antoni Abat, Josep Castanys, Aitor Pérez, Carles Mora, Patrícia Gabancho, Toni Strubell, Rosa Calafat, Josep Cruanyes, Elisenda Paluzie, Enric Vila, Bernat Dedéu, Miquel Strubell, entre d’altres, òbviament també. I molts més que s'hi aniran afegint.

La independència s'acosta molt més ràpid del que ens havíem imaginat, almenys al Principat. Si no és aquesta vegada serà la propera, però segur que la viurem. Ara només ens falta saber com contribuirem cadascun de nosaltres en aconseguir -a la pràctica- la proclamació d'independència. Jo ja ho he decidit: Aquesta és una oportunitat històrica i no la penso deixar perdre. Si no guanyem aquesta vegada no serà per culpa meva.

Salut!

--
Frank Dubé - Guanyarem la llibertat

Frases per a la reflexió (IV)

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Sun, 25 Jul 2010 15:00:00 +0000

Una vegada més, m'he decidit a fer un recull de frases interessants que ens poden fer pensar una estona. Independentment que hi pugui estar d'acord o no, les frases que he escollit a continuació m'han suggerit uns quants debats. Espero que a vosaltres també i que les pugueu compartir amb les vostres amistats. Com sempre, la barreja toca diversos àmbits, per la qual cosa us recomano que les llegiu amb calma.

Temeu més vosaltres en pronunciar la sentència que jo en escoltar-la
Giordano Bruno

Cadascú té el dret de pensar com vulgui ─encara que, en realitat, cadascú pensa com pot i no com vol─
Francesc Pujols i Morgades

Plorava perquè no tenia sabates fins que vaig veure un home que no tenia peus
Proverbi persa

No hi ha situacions desesperades; només hi ha persones que es desesperen en determinades situacions
Proverbi tibetà

Si dono de menjar als pobres, em diuen que sóc un sant. Però si pregunto per què passen gana i estan tan malament, em diuen que sóc un comunista
Hélder Pessoa Câmara

Morir per una idea no prova que sigui veritat
Francesc Pujols i Morgades

La pua és esmolada des de petita
Proverbi sahrauí

Cada llengua que es perd és una visió de l'home i del món que desapareix
Octavio Paz Lozano

La marca de l'esclau és parlar la llengua del seu senyor
Publi o Gaius Corneli Tàcit

Onsevulga que hi hagi una llengua diferent, existeix una nació que té dret a regular els seus assumptes i autogovernar-se
Johann Gottlieb Fichte

Quan els homes són imbècils, aquell qui és foll domina els altres
Joseph Joubert

Qui no ha fet res, res ha de témer
Proverbi sahrauí

Per si us interessa, aquesta selecció en concret la he fet a través del Diccitionari de citacions i frases cèlebres a càrrec de Marc Cortès, David Gálvez, Víctor Pàmies i Joan Puigmalet.

Salut!

--
Antònia Font i The New Royal Cuatro Quesos Philharmonic Orchestra - Wa Yeah!

No era a favor de l'Estatut

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Mon, 12 Jul 2010 00:01:00 +0000

Dissabte passat vaig assistir a la manifestació convocada per Òmnium Cultural i 1.700 entitats més sota el lema "Som una nació. Nosaltres decidim.". Cal destacar que la manifestació tenia l'adhesió dels tres Presidents de la Generalitat (Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla), de tres Presidents del Parlament (Heribert Barrera, Joan Rigol i Ernest Benach) i dels partits polítics: CiU, PSC, ERC, ICV-EUiA, CUP i Reagrupament.

Per tant, era previsible que seria una manifestació massiva. El que no era tan previsible era el to que prendria la protesta, després de conèixer la sentència íntegra de l'Estatut. Alguns -com el PSC- volien que fos una marxa a favor de l'Estatut, pensant -o fent-ho veure- que encara era possible salvar-lo de la retallada... D'altres, òbviament, volíem que fos una manifestació clarament independentista, un cop demostrat -per enèsima vegada- que la via autonomista està més que esgotada.

El resultat final, però, va superar totes les expectatives: Una gran multitud va col·lapsar els carrers de Barcelona, de tal manera que ens va ser impossible moure'ns de lloc, literalment, durant més d'una hora i mitja. Més que una manifestació, semblava una concentració. A partir de les nou del vespre, més o menys, vam començar a avançar lentament. Vam descobrir que pel lateral esquerre avançàvem més ràpid, així que ens hi vam posar i d'aquesta manera, mica en mica, vam poder avançar tots els blocs de partits polítics, fins arribar a la capçalera.

Els únics crits que vaig sentir, durant tot el recorregut, van ser: "In, Inde, Independència", "No volem ser una regió d'Espanya" i "Som una nació. Nosaltres decidim". A més, quan passàvem per davant d'algun balcó amb una bandera espanyola (en vam veure mitja dotzena) la gent cridava "Fora, fora, fora, la bandera espanyola".

No vaig sentir cap crit, cap, a favor de l'Estatut. Ni tan sols quan passàvem pel costat del bloc d'ICV, que de forma patètica havia manipulat el lema "Ho volem tot" per fer una pancarta on deia "Volem tot l'Estatut". Els únics que cridaven, fins i tot allà, deien el mateix que la resta: "In, Inde, Independència!". Era evident que després de la retallada del Constitucional i de les declaracions de Zapatero, el somni d'una Espanya federal esdevenia impossible. L'únic que ara és realment possible és la independència, perquè només depèn de la nostra voluntat.

Si algú es pensava que la gent és imbècil i que encara es creuria que "una altra Espanya és possible", s'equivocava. La manifestació del 10 de juliol de 2010 ha estat la més gran de la història de Catalunya, i ha estat una manifestació per la independència. Cadascú pot opinar el que vulgui, però les fotos i els vídeos ho deixen molt clar, per aquells qui no hi van ser. El poble català ha començat a caminar, amb pas ferm i decidit, cap a la independència.

Salut!

--
Brams - Guanyarem

Si guanya Zapatero, no guanya Catalunya

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Wed, 30 Jun 2010 23:02:00 +0000

A les eleccions espanyoles del 2004, el PSC ens demanava el vot per José Luis Rodríguez Zapatero, dient, textualment, "una altra Espanya és possible". Han passat sis anys i crec que ja hem vist prou coses com per fer-ne un petit balanç.

Per començar, però, no estaria malament recordar la situació política que es vivia aquell 2004. El PP de José María Aznar havia dut a Espanya a la guerra de l'Iraq, havia desenvolupat una política fiscal (impostos) clarament favorable pels rics i contrària pels pobres, havia privatitzat empreses públiques per quatre duros a amics de la infantesa i havia lluitat per fer fracassar qualsevol intent d'avançar cap a un model d'estat federal. I aquestes en són només unes quantes.

En aquest context, doncs, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) s'havia postulat fàcilment com a alternativa al Partido Popular (PP) i molta gent -jo inclòs- es va arribar a creure que potser sí que amb el PSOE de Zapatero -dialogant, respectuós i amb talante-, "una altra Espanya" era "possible". Tan en el terreny social i econòmic, com en el terreny nacional i cultural.

Han passat 6 anys des que Zapatero va ser investit president del govern d'Espanya Anem a veure, doncs, què ens prometia ZP llavors i què ens hem trobat ara:

No a la guerra: Espanya ha sortit a bombo i plateret de l'Iraq per anar a fer la guerra a llocs menys mediàtics, com ara l'Afganistan. A hores d'ara, malgrat la crisi i les lliçons morals que van donar aleshores, encara mantenen una guerra que Justícia i Pau qualifica de "caríssima" i "no ajustada al dret internacional". La despesa militar continua sent impressionant (18.000.000.000 d'€ l'any 2010) amb imbecil·litats de l'alçada d'un campanar com la compra de 300 blindats per 1.300.000.000 d'€ aquest mateix 2010.

Maternitat: El xec-nadó de 2.500€ que es donava fins ara a totes les famílies, suprimit al 100%. Passem d'una mesura il·lògica (ja que hi havia famílies que no els necessitaven) a una mesura injusta (ja que més d'un i de dos decidiran no tenir fills fins d'aquí uns anys, per la situació econòmica, o, en el pitjor dels casos, els tindran igualment, però patint mil i un maldecaps per sortir-se'n).

Explicacions: A l'anunci electoral es tira en cara al PP que no donava explicacions sobre certs assumptes. Després de veure la implicació de càrrecs del PSC i el PSOE en trames de corrupció urbanística o de veure com s'encobreixen les grans fortunes que estafen milions d'euros a hisenda amb comptes a Suïssa, però, no sembla que puguin donar massa exemple de govern o política transparent.

Gent gran: La "congelació" de les pensions no és res més que una retallada a la pràctica, ja que la inflació, no acompanyada d'una pujada equivalent de la pensió, provocarà una disminució del nivell adquisitiu (és a dir, de la qualitat de vida de les nostres persones grans). VilaWeb TV n'ha fet un bon vídeo, on a més s'hi veu ZP prometent, l'any 2009, que no hi haurien les retallades socials que finalment hi ha hagut.

Manipulació: Un govern que no manipulés no diria que l'esquerra independentista basca no es pot presentar a les eleccions "perquè és ETA", quan la primera ja ha fet el pas definitiu per a separar-se'n i apostar exclusivament per la via democràtica per a aconseguir els seus objectius. Tal com feia el PP, amb l'excusa d'ETA tot s'hi val, fins i tot manipular la gent per guanyar uns quants vots.

Europa: Encara em pregunto per què Espanya fa els graus universitaris amb 4 anys i la resta d'Europa els fa només amb 3. Si això és ser més europeus, que s'ho facin mirar. Fins ara, a Europa només la han seguit per aplicar retallades socials i mesures neoliberals.

Discriminació: No és comprensible com és que encara no hi ha una llei que reguli els continguts dels anuncis de televisió en temes de discriminació sexual. De la mateixa manera que es regula el llenguatge o segons quins tipus de programes o pel·lícules, per tal que les criatures no escoltin segons quines paraules, també s'hauria de regular la forma com s'anuncien les joguines, els detergents, els iogurts, etc. Ja ho comentava en un article anterior i encara no entenc com permeten que es fomentin segons quins estereotips totalment discriminatoris.

Maltractaments: Aquest deu ser un dels pocs temes on realment s'hi han posat a fons. Però és que la cosa no podia ser d'una altra manera.

Medi ambient: El PSOE ha renovat les llicències per 10 anys més a centrals nuclears que ja havien esgotat els permisos, ha promogut el transvasament dirigit per La Caixa com el de l'Ebre-Barcelona, ha retallat el pressupost en energies renovables a la meitat del 2008 al 2009, etc. Van utilitzar de forma partidista el desastre del Prestige i aquí es va acabar la cosa.

Treball: La crisi no només no l'estan pagant les persones que s'han enriquit provocant-la, sinó que la paguen i la seguiran pagant previsiblement els treballadors més humils, que a hores d'ara s'estan manifestant per la retallada de drets laborals que patiran. Fins i tot s'han atrevit apujar l'IVA, un dels impostos més injustos que existeixen per la seva condició d'indirecte (és a dir, no proporcional amb el que es cobra, sinó igual pel ric que pel pobre).

Habitatge: "Si tu vols, tindrem habitatge assequible", deia Montilla en aquest anunci. No cal que recordi la proposta que poc després d'entrar al govern van fer, de pisos de 30 metres quadrats, oi? I tampoc cal que expliqui a ningú que a hores d'ara, si vols emancipar-te, només ho pots fer lligant-te gairebé de per vida a un préstec amb qualsevol entitat bancària, oi?

Escoles: Si les coses no han canviat mentre estava escrivint aquest totxo, la ràtio alumnes/mestre continua sent de 25/1 i tenim la proporció més gran de barracons per alumnes de tot l'estat espanyol (1.046 aquest darrer curs 09/10). L'educació, òbviament, no és la seva prioritat, i així ens va.

Estat federal: Sempre que parlàvem de la independència amb els del PSC-PSOE ens deien el mateix: "Nosaltres estem per una Espanya federal, que avanci en competències cap a les comunitats nacionals i que reconegui les seves peculiaritats i dret a l'autogovern". Al final, s'ha demostrat que no han intentat ni avançar cap a una Espanya federal ni tan sols han intentat fer pedagogia entre el poble espanyol. Senzillament ens han retallat l'Estatut amb la complicitat dels juristes més carques (nomenats a dit pel PP i el PSOE) i ens han dit que ens hi posem fulles.

En conclusió... Que amb Espanya ho tenim cardat.

Vivim dues crisis, els catalans: La crisi econòmica, que algun dia ja en parlarem amb calma, i la crisi nacional, que ens ha de dur cap a la independència perquè l'Espanya "d'esquerres" ja ha dit mś enllà del punt on ens ha deixat el Tribunal Constitucional no podrem passar.

Salut!

--
La Trinca - Que bonics són els anuncis

El burca és repugnant

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Tue, 22 Jun 2010 02:34:00 +0000

Començo l'article per on cal començar-lo: El burca és una peça de roba masclista i repugnant, l'objectiu del qual és fer les dones invisibles i impedir que esdevinguin persones lliures i plenament integrades a la societat. Com a tal, s'ha n'ha d'eradicar l'ús el més ràpid possible i cal condemnar i perseguir qualsevol intent de fomentar-lo.

Les darreres setmanes, els polítics del país -seguint l'agenda política del partit racista Plataforma per Catalunya (PxC), sigui dit de passada- han fet del vel integral el tema central de la campanya electoral per les eleccions d'aquest novembre al Parlament. La teoria que apliquen és clara: Si prenem mesures populistes en temes d'immigració, ningú votarà partits que només tinguin aquest punt programàtic, perquè ja estarà "cobert" pels partits tradicionals.

Amb l'excusa de no perdre vots, els partits que ostenten alguns ajuntaments -com el de Lleida o el Vendrell- han tirat pel dret i han prohibit l'ús del vel integral (ja sigui el burca, el nicab o alguns tipus de xador) en espais públics. Sense consultar-ho als experts en serveis socials o immigració. Sense debat públic. Sense tenir en compte les dones que pateixen aquesta repressió. A cop de decret i a l'estil electoralista.

La imatge de dalt és per fer una comparació ràpida i senzilla d'entendre, entre la violència masclista i la imposició del vel integral a les dones: Òbviament, totes dues pràctiques són repugnants i absolutament rebutjables. I totes dues s'han d'eradicar el més ràpid possible. I totes dues ens produeixen indignació cada cop que les veiem pel carrer, a l'ajuntament o on sigui.

Però a ningú se li ha acudit mai prohibir l'entrada d'una dona amb la cara plena de blaus a cap espai públic. Perquè és obvi que aquesta persona és senzillament la víctima de la injustícia, de la mateixa manera que ho és la dona que és obligada a dur el vel integral.

Algú dirà: "És que hi ha dones que opten, voluntàriament, per dur el vel integral". Però això no és així. Hi han optat després de rebre una educació masclista, que els ha ensenyat a ser submises i a no tenir personalitat pròpia. De la mateixa manera que també hi ha moltes dones que, tot i tenir la cara plena de blaus per les pallisses constants dels seus marits o parelles, ho accepten perquè "en el fons, ho fa perquè m'estima". I no per això s'ha de deixar de perseguir el maltractador i de protegir la maltractada.

En conclusió, amb el vel integral no s'ha d'actuar de cap altra manera de com es faria amb les altres formes de discriminació masclista. Les dones són les víctimes d'aquesta xacra i no els farem cap bé aïllant-les a casa seva, on només el seu marit i els seus fills seran testimonis de tot el que pateixen. El que cal per a solucionar aquests casos és atenció social, ajuda immediata i persecució de les persones que les obliguin a dur aquesta peça de roba.

Salut!

El nivell de pau a Espanya

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Wed, 09 Jun 2010 16:29:00 +0000

Ahir es va publicar el rànquing que anualment realitza l'Institute for Economics and Peace sobre la pau al món, anomenat Global Peace Index (GPI). Segons informa VilaWeb, el GPI és considerat el dossier més complet sobre la pau al món i per això ha rebut el reconeixement explícit de l'ex-secretari general de l'ONU Kofi Annan, del dalai lama, dels premis Nobel de la Pau Desmond Tutu i Martti Ahtisaari, entre moltes altres persones.

Aquest rànquing atorga a cada estat un color, en funció del nivell de pau que es determina que hi ha. Hi ha cinc nivells: El que es considera pitjor és el vermell i el millor és el verd clar, passant pel taronja, el groc i el verd pistatxo, en aquest ordre. Com podeu veure a la imatge de l'esquerra, l'estat espanyol obté el color verd clar. És a dir, en una escala de l'1 al 5, on el 1 fos el nivell més elevat de pau, Espanya s'enduria una qualificació d'entre 1 i 1,4 punts, segons el GPI. Vist des d'una òptica mundial, doncs, som dels més afortunats.

Per tal de realitzar aquest índex es tenen en compte una vintena d'indicadors de pau (percepció de delinqüència, nombre d'homicidis, inestabilitat política, respecte dels drets humans, relacions amb els països veïns...) i una trentena d'indicadors relacionats (índex d'alfabetització, despesa en educació, percepció de la corrupció, nombre de dones al parlament, grau de llibertats civils, participació política...) (font). És a dir, la cosa no se l'han tret del barret, sinó que s'ha elaborat a partir d'un anàlisi complex de la realitat dels estats.

Ara tocaria preguntar-nos -almenys jo m'ho pregunto-, com és que les campanyes electorals espanyoles giren sempre entorn als mateixos eixos: Inseguretat ciutadana, ETA, terrorisme islamista, etc. I com és que els mitjans de comunicació centren l'atenció pública, hi hagi o no hi hagi eleccions, en aquest tema.

¿Com pot ser que un simple comunicat d'ETA ocupi més portades que manifestacions multitudinàries a favor de l'autodeterminació o que les consultes populars sobre la independència, per exemple? No ho sé, però el que tinc clar és que la mateixa gent que s'esforça moltíssim en llançar merda sobre TV3 -per una suposada crosta nacionalista- són els mateixos que callen com uns murris davant d'aquesta manipulació informativa.

Salut!

Benvinguts a la meva pàgina personal

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Mon, 07 Jun 2010 03:29:00 +0000

De la mateixa manera que les relacions humanes evolucionen, també ho fan les relacions humanes a través d'internet. Al principi, tots teníem una compta de Hotmail, un Fotolog, un MSN Space, etc. Fins que vam veure que Gmail oferia un millor servei de correu -i en català-, que Facebook donava mil voltes al Fotolog i que Blogger en donava deu mil als MSN Spaces de la Microsoft.

El món dels blocs ha evolucionat moltíssim des que m'hi vaig endinsar per primera vegada. Hem passat d'uns blocs antiestètics i gens personalitzables a blocs totalment mal·leables, fins al punt que ja costa distingir entre què és un bloc estricte i què és una pàgina web. La pàgina que esteu visitant ara mateix en vol ser un exemple.

Després de migrar de Wordpress a Blogger i de descobrir la immensa quantitat de coses que podia editar i personalitzar, vaig preguntar-me a mi mateix quin model de bloc volia. La Viquipèdia diu que "en informàtica, un bloc, un blog o bé bitàcola, és un diari interactiu personal a Internet" i limitar-me a això, precisament, no era ben bé el que jo volia.

El meu objectiu no era, ni és, crear un diari personal -per més interactiu que sigui-, sinó construir una pàgina personal on unir les diverses eines que permet la tecnologia 2.0 amb la finalitat de crear debat, compartir informació i impulsar alternatives a la realitat social. Ni més, ni menys.

La grandesa de les pàgines personals és que no depens de ningú més a l'hora de decidir-ne el fons ni la forma. D'aquí no gaire temps, tothom tindrà un domini de l'estil www.elseunom.cat i difondrà les seves informacions i experiències a través d'internet, la qual cosa és absolutament fascinant. La democratització del coneixement és l'arma més poderosa contra les injustícies socials en aquest s. XXI.

M'agrada recordar sovint una frase d'Albert Pine: "El que fem per a nosaltres es mor amb nosaltres. El que fem per als altres i per al món persisteix i és immortal". Aquesta pàgina personal no és un objectiu en si mateixa. És una eina. De la mateixa manera que ho sóc jo i que ho som la resta de persones que vivim avui als Països Catalans i a tot el món.

Tots plegats hem d'esdevenir les eines necessàries per a assolir la justícia en tots els seus sentits i en tots els seus àmbits. Per això us demano que us feu vostra la pàgina i que compartiu, comenteu, suggeriu i proposeu tot el que calgui per tal de millorar-la i fer-la útil.

Salut!

La lliçó de Grècia

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Fri, 14 May 2010 02:00:00 +0000

«Grècia està vivint un dels moments més convulsos de les últimes dècades. La Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional (FMI) han acordat un pla de rescat per a l'economia grega pel qual la Unió Europea (UE) aportarà 80.000M€ i l'FMI 30.000M€, a part d'obligar al govern grec a iniciar un "pla d'austeritat".

Aquest famós “pla d'austeritat” consistirà en reduir la despesa pública, augmentar l'IVA un 23%, augmentar un 10% del preu dels carburants i l'alcohol, suprimir totes les pagues extres i congelar el sou dels funcionaris durant 3 anys, a més de retardar l'edat de jubilació fins els 67 anys.

La gent normal de Grècia haurà de patir la recessió, pagar més impostos i jubilar-se més tard per culpa de la crisi provocada pels polítics, els bancs i les grans fortunes. El govern grec vol fer pagar al seu poble la seva manca de control sobre l'economia. Els poderosos la provoquen i els pobres la paguen. A més, els 80.000M€ que aporta la UE, són en qualitat de préstec; és a dir, s'han de retornar.

Però això no és tot: l'estat que deixarà més diners a Grècia durant els propers anys, que és Alemanya, n'aportarà 22.400M€. Per què ho compareu amb una dada familiar: 22.000M€ són els que, cada any, marxen de Catalunya cap a Madrid i no tornen mai més. Cada any aportem a Espanya el que Alemanya dedicarà a Grècia per salvar-los de la catàstrofe econòmica. Ara més que mai, cal demanar la independència i dir adéu al capitalisme.»

Salut!

Publicat a:
La Comarca d'Olot
Setmanari La Garrotxa
Opinió Nacional

--
Aramateix - El vol del xoriguer

La Garrotxa ha decidit

noreply@blogger.com (Jordi Gasulla i Flavià) — Wed, 28 Apr 2010 14:49:00 +0000

210 dies. Aquest és el temps que es triga a consultar tots els ciutadans de la Garrotxa. El 28 de setembre de 2009 fèiem la primera reunió de La Garrotxa Decideix, en decidíem el nom i n’acordàvem el funcionament, i el 25 d’abril de 2010, l’últim poble que quedava -Olot- votava democràticament si volia, o no, un estat propi per a la nació catalana.

Si bé aquell 28 de setembre, al local d’Òmnium Cultural de la Garrotxa, érem només 11 les entitats adherides, al final del trajecte n’hem aconseguit 117. Una xifra astronòmica per una comarca de 50.000 habitants dispersats en 21 municipis. En qüestió de set mesos hem mobilitzat més d’un miler de persones, de tots els àmbits i sectors socials haguts i per haver, amb aquest objectiu. Tan sols aquesta mobilització ciutadana, no cal dir-ho, ja és un èxit en si mateixa. No ho dic per dir: Qui pensi el contrari, que intenti fer el mateix i després en parlem.

Però és clar, sense números mai s’acaba d’entendre l’abast d’una mobilització popular. Realment hem participat en un fet històric? O senzillament ens intentem convèncer que els dies i dies que hem estat dedicant al projecte no han estat en va? En moments com aquest, que el volum immens de feina gairebé et fan aïllar del món real, no saps què pensar. Cal distingir entre allò que t’agradaria que fos i allò que realment és. Per tant, amb el cap fred, anem a constatar fets i a comparar números:

Organització: El primer que cal remarcar és la professionalitat i el rigor amb què s’han desenvolupat les consultes. Sembla mentida però s’ha de dir, abans de començar, per tenir clar de què parlem: Una quarantena d’interventors i apoderats, a més d’una dotzena d’observadors internacionals, ho han certificat. Cap partit polític advers a la iniciativa ha pogut dir que això no estava ben fet, perquè absolutament tot s’ha fet amb la màxima escrupolositat.
Pressupost: El referèndum de l’Estatut (és l’únic del qual en tinc dades pressupostàries) va comptar amb 15M€ per a fer-ne la campanya de propaganda per tot Catalunya. Si tenim en compte que hi havia un cens de 5.201.715 persones i que les consultes a la Garrotxa han tingut un cens de 46.633 persones, tocaria un pressupost de 134.473€ per tal d’igualar la seva propaganda. Euro a euro i amb molt d’esforç, n’hem arribat a aconseguir uns 20.000€. Ens n’haurien faltat uns 114.473€ més per igualar el nivell de propaganda. I si hi enteneu de màrqueting, sabeu que la propaganda fa l’èxit.
Televisió: Tots els referèndums i eleccions convencionals compten amb espais gratuïts de propaganda electoral a la televisió. És a dir, centenars d’anuncis de 30″, durant setmanes, que et recorden que el dia X cal anar a votar per una sèrie de motius importants. Nosaltres no només no hem tingut aquests espais, sinó que en els Telenotícies de TV3 gairebé no hi hem aparegut, i quan ho hem fet ha estat a la 4a o 5a notícia, de 20 segons i encara gràcies. Per sort, a nivell local, TV Olot n’ha fet un seguiment molt correcte.
Diaris: Els mitjans de comunicació impresos, igual que TV3, s’han sumat al buit informatiu. Tal com detalla aquest informe de l’observatori crític dels mitjans Media, alguns diaris van informar tard i malament, a part de menysprear la iniciativa per tal que la gent no anés a votar. No diré noms, però per telèfon un periodista d’un determinat diari em va arribar a explicar que tenia ordres “de dalt” de no cobrir els actes de La Garrotxa Decideix. I efectivament, no han publicat res més des de llavors.
Transcendència política: Si el moviment no servís per res, com deien alguns partits polítics, no s’haguessin esforçat tant en silenciar-lo, això és evident. Els mitjans de comunicació d’Europa han tingut sempre un ull posat en les consultes (més de 140 mitjans internacionals s’han acreditat des del principi de les onades per a cobrir la notícia). Tot i així, la ciutadania catalana ha estat condicionada a pensar que això no servia de res i que per tant anar a votar era inútil. Els vots que s’han efectuat, per tant, jo no els interpretaria com el resultat d’un referèndum vinculant organitzat per la Generalitat, sinó com una manifestació cívica en defensa del dret de decidir. En total, 13.536 garrotxins van sortir de casa per anar a votar que Sí, tot i que “no servia per res”. Es diu ràpid. Imagineu-vos-els junts.
Participació: L’objectiu era assolir l’índex de participació més alt possible. Tenint en compte els cinc factors anteriors, però, la tasca es posava molt i molt difícil per un grup de persones normals i corrents que fèiem això sense cobrar un duro. L’índex de participació comarcal fou del 31,02%. Al referèndum sobre la Constitució Europea va ser del 42,4% i al de l’Estatut del 54,53%. 10 i 20 punts més, respectivament, tot i que ens estem comparant amb referèndums vinculants que comptaven amb cinc vegades el nostre pressupost i moltíssima més propaganda. Si algú fa una consulta en aquestes condicions i el tema no interessa a ningú, no van a votar un de cada tres ciutadans, n’hi van un de cada vint, i encara gràcies.
Partidaris de la independència: Tot i la baixa participació, hem aconseguit unes xifres interessants. Per exemple: El partit més votat a Olot les passades eleccions municipals fou el PSC, amb 4.994 vots. Els vots a favor de la independència aquest 25 d’abril van ser 7.106 (2.112 més que el partit que governa a Olot). A la Garrotxa, el partit més votat a les eleccions al Parlament de Catalunya fou CiU, amb 11.055 vots. ERC+PSC+ICV, tots junts, van treure 11.387 vots. La independència n’ha obtingut 13.536 (2.481 més que el partit més votat al parlament i 2.149 més que la coalició que governa el país). Si la independència fos un partit polític, doncs, hauria guanyat les eleccions i Catalunya seria independent.

Cal ser honest i reconèixer que la participació ha estat més baixa del que ens esperàvem i desitjàvem. Però també cal ser honest i reconèixer que els factors adversos a les consultes tenien molta més capacitat propagandística per influir en la població per tal que ningú no hi participés. I malgrat tot hem aconseguit que la independència sigui, amb els números sobre la taula, la primera força política del país.

Èxit o fracàs? Jo crec que està claríssim. En tot cas, si algú creu que és un fracàs, que demani un referèndum oficial i així ho comprovarem, però aquest cop amb la garantia que serà vinculant i que comptarà amb tota la propaganda institucional que calgui. Perquè companys, les coses, en democràcia, es decideixen votant.

Salut!